De crisis i castes
Qualsevol conjunt de persones es pot dividir en dos grups, depenent del tema. Ara la moda és dir que els Estats Units estan dividits a causa de Trump. Abans ho va estar el Regne Unit, quan eren temps del Brexit. Els nacionalistes espanyols diuen que els catalans ho estem per culpa de la independència. Sempre es podran fer dicotomies de qualsevol cosa. Del golf de Sant Jordi en avall els arrossos no porten sofregit, però aquí els cuinem amb sofregit –per cert, la ceba no estova el gra; pura llegenda urbana.
A casa nostra, des del punt de vista de les conseqüències laborals derivades de les crisis econòmiques, podem fer dos grups d’assalariats: els empleats públics i la resta. Com que em veig a venir les fugides d’estudi, ja els previnc. Els professors i el personal sanitari, entre d’altres, estan mal pagats, certament. Però ho estan a tot arreu: al sector públic i al sector privat. En general, com ja vaig escriure en l’article anterior, Catalunya ha esdevingut un país low cost. No vull parlar de salaris en aquest article, sinó de privilegis. Em ve al cap el senyor Iglesias i agafo el diccionari de l’Institut: “Casta. Accepció 3 f. [LC] [SO] Classe o ordre de persones que, a base de privilegis hereditaris, professió, etc., té un esperit d’exclusió respecte a les altres classes de la societat”.
En el cas que ens ocupa, no estem davant d’un “esperit d’exclusió”, sinó d’una exclusió de facto. En arribar la primera onada de la pandèmia molts dels treballadors del sector privat (que inclou els centres educatius privats, també) van haver d’anar-se’n a casa. La incertesa els va envair: ¿perdrem clients i, per tant, el meu futur laboral està en risc? D’aquest patir, que és enorme i causa una profunda infelicitat, els empleats del sector públic n’estan exclosos. Un exemple. Durant aquella primera onada, en el moment que les empreses de transport de paquets eren més necessàries que mai, Correus va tancar a les tardes. Algunes oficines, tot el dia. Llargues cues. “Perdre clients? Què és un client? Una nova alga per afegir al ramen?”
Continuem. Tant per la primera onada com per aquesta s’han aplicat uns mecanismes que coneixem com a ERTO (expedient de regulació temporal d’ocupació). Jo hauria preferit que, per eficàcia i per mantenir el teixit, els diners s’haguessin injectat a les empreses –com han fet alguns països assenyats–. Però el tema no és aquest, ara. Davant la impossibilitat de dur a terme les tasques habituals, molts empleats públics han estat enviats a casa. Alguns diuen que fan teletreball. Ignoro les eines amb què es mesura la productivitat d'aquests empleats públics –els vigila Google?, el jutge del cas Volhov?–. Però la pregunta és: per què no crear un tipus d'ERTO que es pugui aplicar als empleats públics? Ja gaudeixen de la tranquil·litat de no perdre la feina, com hem vist. Però, a sobre, ¿aquells que no treballen al 100% també han de rebre el salari sencer?
No cal que entrem a la menuda en el subsector autònoms. Ni en el dels treballadors d’empreses que encara esperen cobrar els ERTO –ajudes que aquests empleats públics dels que parlo tramiten a ritme incert–. La situació resulta insultant i ofensiva. Aquí s’han aplicat solucions del Primer Món però sense les compensacions econòmiques ni l’aparell administratiu eficaç que aquests altres països practiquen. Alguns diran que no som un país tan ric com els que ens envolten. Pot ser. Però aquest no és l’origen de l’actual discriminació públic-privat. Més aviat tendeixo a pensar que la gran diferència és que els governants dels altres països de la Unió Europea estan dotats d’una certa vergonya, i de no tanta fatxenderia. Tot just començar la pandèmia, el primer que van fer diversos governs europeus va ser aturar, o reduir, la recaptació d’impostos. Aquí no. I no parlo d’exonerar les grans corporacions. S’han seguit cobrant les quotes d’autònoms, els impostos sobre beneficis a petits empresaris (i les bestretes sobre beneficis de l’any vinent!), els ajuntaments han continuat cobrant taxes municipals per uns serveis sovint inexistents, Hisenda no torna el que deu, etc.
Jo he arribat a la conclusió que Catalunya (com Espanya) ha creat un país amb uns governants que viuen per vigilar i salvaguardar els “drets adquirits” dels empleats públics. Al cap i a la fi es tracta dels seus. Què són la majoria dels polítics sinó funcionaris en excedència? Si algú ha de deixar de cobrar, sobretot, que no sigui un empleat públic. La befa que culmina aquest humiliant sainet és l’increment dels salaris públics per a l’any vinent –i el 6% per a la casa reial–. El menyspreu envers el contribuent –que és qui sosté el sistema– és total. L’espoli sobre els privats és un fet inqüestionable.