Consum: quan Tàcit és explícit
Una de les característiques humanes –molt mediterrània, per cert– consisteix en apel·lar a alts valors universals amb l’objectiu de fer trampa. Advertia d’aquesta pràctica en un article anterior, en què feia referència als productes suposadament “bio” i “ecològics”. I és que sota aquestes denominacions es duen a terme aixecades de camisa de dimensions considerables. També amb tot el que ara es denomina “productes de proximitat”, “km. 0”, “slow food”, etc.
El país és peninsular, malgrat la persistència d’alguns en sostenir que ens assemblem als centreeuropeus. Error. Vull dir que, si fos així, el romesco s’hauria inventat a Ostende mentre que el Waterzooi hauria sortit del Serrallo. No sé si m’explico. Els cas és que, malgrat comptar amb immillorables condicions pel que fa a la producció de productes alimentaris, tenim tendència a l’embadocament que ens provoca l’espavilat xerraire. L’amant del curt termini i de la mediocritat. Aquell que complau un xovinisme bàsic, que ja està convençut d’antuvi, dient-li que com aquí no hi ha res. I, esclar, a la llarga en sortim escalivats: el prosecco triomfa i el cava s’enfonsa. França, sense anar més lluny, va decidir, fa temps, convertir la seva indústria del menjar i del beure en nacionalment estratègica. No és per casualitat que, allí, els inspectors es presenten d’imprevist, a hores intempestives –a les tres de la matinada al celler d’una amiga meva productora d’armanyac, per posar un exemple.
L’altre dia, passejant per un dels mercats de pagès de Lió, vaig poder confirmar, un cop més, com han de funcionar aquests temes. Els productors i els comerciants baixen a ciutat amb els seus productes. Tot etiquetat: l’origen dels productes i el preu. Tant és que siguin vegetals, fruites o productes carnis frescos o manufacturats. Ara agafin i vagin a una botiga nostra. Malgrat que ho marca la llei, busquin orígens i preus. I no parlem dels nostres mercats setmanals. Tot és fals. Mercabarna disfressat de pagès. No importa la localitat: Vic, Cervera, Lleida... Pel que fa al peix, la cosa no va millor. Fa temps que sabem que els llobarros petits i la majoria dels rèmols són de piscifactoria. Però fins fa quatre dies ens venien els llobarros grans i els corballs com “salvatges” –tan salvatges que tots tenen la mateixa mida!–. I es presenta com a peix pescat a “les nostres costes” (tothom entén “el Mediterrani”) el provinent de la zona FAO27. I és cert que aquesta zona inclou la vessant atlàntica de la península Ibèrica i que els que se senten espanyols potser les consideren "les nostres costes”. Però FAO27 també inclou tota França, el Regne Unit, part de Noruega, tot el mar del Nord i part del Bàltic. Ja ho veuen, “les nostres costes”.
En la majoria dels casos han hagut de ser les nostres cadenes de distribució les que ens han tret la bena dels ulls. Contràriament al que succeeix en altres indrets, són aquests grans establiments els que estan fent pujar el nivell: ens indiquen d’on provenen els productes, com s’han criat i quin preu tenen.
Catalunya produeix lleis com peces en sèrie. Ara bé, a l’hora d’implementar-les descobrim que estan mal plantejades –inevitable, donada la qualitat del legislador–, són inaplicables –la nostra administració és ineficient– i com a consumidors som passablement ases –escassament exigents i massa permissius–. Sembla que va ser Tàcit qui ens en previngué: “Corruptissima republica, plurimae leges” (més o menys: “Com més corrupte –com més decadent– és un estat, més lleis necessita”).
Penso que si jo fos inspector de consum i agafés qualsevol carrer, o qualsevol mercat municipal, de qualsevol ciutat catalana, no arribaria al migdia sense haver sancionat mitja dotzena d’establiments. Ignoro el rol pràctic de les nostres inspeccions. ¿Cap on miraven les nostres administracions –totes– en el conflicte dels falsos sindicats de la indústria porcina? I quan el ministeri d’Agricultura imposava multes milionàries a determinats productors de cava per haver estafat, ¿per què els nostres mitjans ni ho esmentaven? I, en el tema que ens ocupa (procedència i preu), ¿per què no se sanciona el comerç per la seva malintencionada omissió?
Quan jo era petit hi havia una frase molt popular: “Ets més fals que un duro sevillano!” La frase ha caigut en desús. Ja no hi ha “duros”. I, a més, per poc que et descuidis, els mitjans catalans et titllen de xenòfob i un fiscal espanyol –gràcies a Ciutadans– pot acusar-te d’incitació a l’odi. El cas és que la Transició ha triomfat en allò que Franco va fracassar: igualar-nos amb tots els espanyols. En temes de consum, almenys, ara hi ha massa “duros” falsos catalans.