Cava, seguint la tradició
Enginyer i escriptorJa fa anys que vaig escriure el meu primer article criticant com es gestionava el sector del cava (“Raïm miserable”, 'Avui', 08/10/2005). Denunciava que estàvem davant d’un sector amb peus de fang. Que sobrevivia de pagar poc al pagès i vendre barat. De ser, en definitiva, un sector subvencionat directament i indirectament –s’ha de compensar el pagès amb fons públics per complementar-li els ingressos que no obté–. Parlava, també, de les multes enormes, silenciades per la premsa catalana, que el ministeri d’Agricultura havia aplicat sovint a les grans marques per comercialitzar cava immadur. Bé, una crítica general a les males praxis, que només pretenia alertar d’un perill que, finalment, s’ha demostrat letal.
Arran d’aquell article vaig rebre la trucada d’un advocat d’un dels grans productors. Em va dir que les meves asseveracions eren falses –malgrat que tot era demostrable, i la informació, pública–. El seu to va ser, certament, amenaçador. Li vaig respondre que m’enviés una carta o un e-mail indicant-me en quins punts jo anava errat. Que faria un article corregint el que fes falta. Vostès han rebut res? Jo tampoc. També vaig rebre crítiques obertes de gent que, ja em perdonaran, tocaven d’oïda. Generalment, consumidors. Em van arribar a titllar d’anticatalà. Per sort, també vaig rebre, i he anat rebent, l’interès de productors del sector que només han fet que reafirmar-me en els meus auguris, que, malauradament, s'han complert.
La idea de la denominació d’origen cava va ser una magnífica idea dels seus promotors. Però amb el temps va caure en males mans. I els grans productors –sobretot Freixenet– l’han acabat enfonsant. I se’m fa difícil creure que la imatge de marca del cava es refaci. No conec cap cas similar que ho hagi aconseguit. Per tant, només pot causar preocupació rebre la notícia que la denominació d’origen Rioja també produirà, aviat, vi escumós de qualitat fora de la denominació cava. Tots aquells que hagin viatjat una mica sabran que quan es parla de vins espanyols a l'estranger la primera denominació que salta a la conversa és la de la Rioja. No en va van ser els primers viticultors espanyols a recuperar les vinyes malmeses per la fil·loxera. I ho van fer amb experts de Bordeus, la qual cosa els va atorgar un prestigi que encara dura. Dit d’una altra manera, si en un futur proper algú va a un restaurant i li ofereixen escollir entre cava o escumós de Rioja, les probabilitats que es decanti pel Rioja seran elevadíssimes.
Quins han estat, al meu entendre, els punts que han enfonsat el sector del cava? En primer lloc, es va voler internacionalitzar a preu baix. El fet, en un sector com el vinícola, emet un missatge clar: poc glamur, escassa qualitat. Com que els ingressos unitaris eren baixos, no es podia pagar gaire. Això ha comportat, amb el temps, l’empobriment general del sector, de tota la cadena que va des del pagès fins al comercialitzador. Com que l’exportació l’han marcada els grans, se’ls ha deixat actuar amb impunitat. Poc han importat els interessos dels productors de mida mitjana o petita. El Consell Regulador ha estat gestionat defensant els interessos dels grossos.
Convindria reflexionar com a país, i adonar-nos que el que ha succeït amb el cava denota una manera de ser i de fer. Escassa ambició a l’hora de voler donar prestigi o glamur a un producte –nul·les habilitats per al refinament, que ens són innates–, obsessió pel benefici immediat –escassa visió del mitjà i el llarg termini–, menyspreu per la cadena de valor afegit, fins a deixar-la esgotada –explotar al màxim i pagar poc a tothom–, caciquisme empresarial –uns pocs controlen els ressorts de poder i les relacions amb els polítics–, confusió conceptual entre els interessos individuals i els col·lectius... Aquest mal procedir no troba oposició a causa d'una autosatisfacció social estimulada pels mitjans de comunicació, que no denuncien les males praxis dels sectors afectats malgrat conèixer-les. Es venen com a èxit globus inflats d’aire calent.
Aquesta manera de fer és molt catalana. Ara és el cava. Abans vam enfonsar el sistema financer català, les caixes d’estalvi. Ja fa anys que Costa Brava, Costa Daurada, etc. i turisme barat són sinònims –i treguin-se del magí que mai puguin esdevenir de qualitat–. Del que ha passat a Barcelona no cal parlar-ne –fins que no s’ha rebentat el model no hem estat satisfets–. I ja fa temps que vaig prevenir des d’aquí mateix que el sector carni avança pels mateixos vorals.
Un cop més apel·lo als mitjans perquè exerceixin la seva funció, que, entre d’altres, consisteix a no inflamar el xovinisme de pa sucat amb oli. Amagar una trista realitat sota l’autosatisfacció és el pitjor que ens pot succeir.
