Candidatures de rebotats
Enginyer i escriptorQuan vaig llegir que Ciutadans pretén incorporar el senyor Manuel Valls com a candidat a l'alcaldia de Barcelona, vaig quedar parat. ¿Un individu que ha estat primer ministre de França se la juga així? A la sorpresa cal afegir-hi que el senyor Valls coneix tan bé Barcelona com jo pugui conèixer Lisboa o Riga. Me'l vaig imaginar no guanyant i, per tant, mantenint-se a l'oposició, havent d’aguantar la tonteria cursi barcelonina, que no té aturador i resulta insuportable.
Valls va patir la derrota electoral a les primàries del seu partit per a candidat a president de la República. En un moment determinat, fa anys, va propugnar la renovació del Partit Socialista francès. Fins i tot va escriure un llibre que jo vaig comprar. Mantenia que l’esquerra francesa havia de canviar. Tenia raó. Va esdevenir un personatge importantíssim dins la política francesa. Tant, que el president Hollande el va fer primer ministre. Suposo que Valls, davant d’una figura tan prima com fou Hollande, va veure l’oportunitat d’esdevenir president de França. Però un col·lega (el ministre d’Economia, Macron) va engegar un moviment que ja han vist com ha acabat: triomfador de llarg –perquè a França la renovació és viable–. Davant la desfeta en l'intent presidencial, Valls es va apuntar com a diputat de La República en Marxa de Macron, no sense que aquest darrer se’l mirés amb la sospita que provoca l’arribista. El cas és que l’arròs de Valls ja s’ha covat.
Es constata un cop més que a la gent de Ciutadans els preocupa poc la realitat. Com a bons fills del sistema, els importa un rave tot el que no sigui aconseguir vots. Tant és així que la seva irreflexió és temerària. ¿Algú s'imagina un individu que ha estat primer ministre de França ubicat al mateix galliner on habiten una no integrada 'bailaora' de no-sardanes i un barceloní empleat frustrat de La Caixa i ara naturalitzat madrileny? El senyor Valls, mirin-s'ho com vulguin, és un individu capaç, malgrat tot. De moment ja han començat les variacions a l'estrofa inicial. Sembla que es tractaria d'encapçalar una candidatura unitària antiindependentista. No només de Ciutadans sinó de tota la penya del 155. A mi, què volen que els digui, m'agradaria. Estaria bé que quedés clar, per a qui no ho vulgui acabar d’entendre encara, que quan es tracta de fer mal a Catalunya tot s'hi val. I que el botifler, com bé deia el senyor Coromines, necessita sempre pactar amb individus de fora. Amb tots aquells a qui el nostre país els molesta. A voltes venen de Madrid. Altres vegades de París. O de Lima!
Perquè en aquesta mateixa línia, sembla que Ciutadans també vol fitxar Vargas Llosa com a candidat per a Madrid. Aquesta és molt bona. L’individu en qüestió, que, tot sigui dit, escriu molt bé, va voler ser president del seu país, el Perú. Però va perdre les eleccions (1990). Va creure que el seu país s’equivocava i es va exiliar a Madrid –com molta gent d’aquest ofici d’escriptor, sembla que l’home posseeix un ego inflamadíssim–. Des de llavors ens va donant classes de llibertat que ignoro on ha après. El cas és que la tabarra que s’han estalviat els peruans ens l’han engaltada a nosaltres. Si en Vargas és així de pesat en la intimitat, la Preysler li durarà dos dies.
I és que la gent té tendència a pensar que si algú explica contes d’una forma admirable –tan bé que, fins i tot, et donen el premi Nobel– esdevens automàticament un intel·lectual. Generalment els intel·lectuals utilitzen l’escriptura per expressar les seves idees. Però el fet no funciona a l’inrevés. Vull dir que escriure no comporta intel·lectualitat –prou que ho sabem al país: com més llibres menys intel·lectuals!–. El cas és que el senyor Vargas està escalivat per diversos motius, entre d’altres perquè no ha paït la derrota electoral que va patir. Però també perquè la Barcelona de la seva joventut, farcida de Gauche Divine castellanitzada, ja ha passat.
Cansa tanta correcció política amb Ciutadans. És un partit clarament anticatalà. No pas anticatalanista. El que ells practiquen, aplicat a França, per exemple, no seria titllat d’antifrancesisme. Els seus membres serien titllats d’antifrancesos directament. Igual qualificatiu rebrien a Alemanya... o al Brasil. El seu esperit destructor es tasta en el dia a dia i ara es consolida amb aquestes llistes de rebotats ressentits. Començant pel rebotat major, que és Rivera.
Bé, qui no s’hagi adonat de quin és el leitmotiv de Ciutadans caldrà que s’ho faci mirar. La política espanyola -i la catalana també, si no anem amb compte- esdevindrà pitjor cada dia que passi. Si guanya les eleccions espanyoles, Rivera serà pitjor que Rajoy. Però és que el que vindrà després no vull ni imaginar-m’ho!
