Cambres de comerç, eines per al país

L’any passat vaig publicar aquí mateix un article titulat “A la consellera Àngels Chacón” (01/06/2018) on li demanava implantar el vot electrònic en l’elecció a les cambres de comerç. Era una batalla personal en què perseverava des de feia anys. A l’article explicava que havia mantingut converses amb consellers precedents i no me n’havia sortit. L’actual consellera va tenir el coratge de dur a terme la reforma –no sense patir pressions contràries, com hem pogut comprovar–, i aquest valor se li ha d’agrair. Aquest columnista sempre va creure –ho saben els que em coneixen– que l’equip de la Cambra sortint sempre havia perseguit la baixa participació perquè d’aquesta manera el vot era més “controlable”. Jo creia fermament que únicament l’increment de participació “no controlada” (és a dir, democràtica) podia capgirar la composició dels òrgans de gestió de les cambres de comerç. I així ha estat.

Per a aquells que no ho saben els diré que jo anava de candidat a la llista del senyor Enric Crous. Encara que m’havien convidat a participar en un parell d’altres candidatures, vaig preferir la del senyor Crous per diversos motius. Una és el seu sentit de país i de catalanitat. També van pesar la seva experiència i professionalitat, a bastament demostrada. Però, sobretot, que pretenia construir una candidatura de país. Allí hi havia independentistes com jo mateix, també partidaris de mantenir-se a Espanya, etc. Ningú va demanar mai, començant pel senyor Crous, quina era la nostra ideologia. Érem, en general, un grup de professionals que, disposats a treballar pel país, no demanava res a canvi. I això em va engrescar.

Ja ho saben, la nostra candidatura no va sortir guanyadora. Encara que hem obtingut alguns llocs a la cambra, la majoria ha estat per a la candidatura promoguda per l’ANC i el CCN. I els felicito. He començat l’article explicant-los el meu suport al vot electrònic i el mantinc. Així, doncs, malgrat no haver sortit escollit, guardo una satisfacció certa. La renovació s’ha produït.

Com era de preveure, l’establishment s’hi ha tornat. Sobretot la premsa barcelonina liderada per aquell diari que Pla va qualificar com “la premsa més tòpica i benpensant de la Península”. Aquella on destaquen col·laboradors que practiquen el periodisme “passat pel bany maria” –torno a referenciar Pla–. Parlo d’aquesta premsa que confon “el empresariado catalán” amb la seva penya, i que ara se sentirà despistada. Vull dir que els dinarets privats amb el rei –organitzats d’amagat de la Generalitat– a casa d’alguns que tenen la barra d’erigir-se en representants dels empresaris, s’han acabat.

És curiós que els que ara escriuen escandalitzats demanen que, sobretot, els nouvinguts no facin el que han fet els que marxen. Sorprèn perquè aquests que marxen mai no han estat denunciats pels que ara s’horroritzen. I han tingut oportunitats per fer-ho. Fins i tot el dia de les eleccions, quan un bon gruix d’autònoms pakistanesos es van presentar, de forma misteriosa, a la porta de la Cambra per votar –és internacionalment coneguda la tradicional preocupació pakistanesa per participar en les eleccions a les cambres de comerç catalanes–. Tot això aquest periodisme no ho ha investigat. Com tampoc aquesta premsa tan nostrada mai va denunciar que la junta de la Cambra ara sortint hagués arribat al poder gràcies a una tupinada –tal com va sentenciar el jutge ja fa anys, encara que la sentència, inexplicablement, no va anul·lar les eleccions–. I, per descomptat, mai va delatar les males praxis emprades fins ara mateix. ¿Parlem dels 14 vocals que paguen per tenir escó? ¿N’havien sentit parlar d’aquest bonic afer “dissenyat” per la junta sortint? Si es volia demostrar que la democràcia es pot comprar quan n'hi ha uns que estan disposats a vendre’s, això ja ho sabíem.

Ignoro com ho farà el nou equip que governarà la Cambra de Barcelona. Desconec si seran prou eficaços. No podem opinar, encara. El que és segur és que no treballaran llepant Madrid, com fins ara ha estat el cas. I això ja és molt. Jo els demanaria, sobretot, que no donessin pólvora als enemics de Catalunya –que n’hi ha, encara que vagin abillats de catalans demòcrates tolerants–. Si ho fan bé tindran el suport dels independentistes i dels que no ho són. Hi ha molts no-independentistes que també treballen per l’interès del país. Els que ara arriben no es podran girar de la feina que els ve de cara. Lògic. No es tracta només d’avançar, sinó de tornar la Cambra al lloc que va ocupar en d’altres temps. Perquè els que ara marxen, senyors meus, l’han deixada sota zero.