Les balances fiscals: una desídia inexplicable
Entre els anys 2003 i 2004 amb un grup de gent vam posar en marxa la campanya Desequilibri. Vam aconseguir unes 7.000 signatures de suport. Preteníem denunciar els recursos fiscals que marxaven de Catalunya per no tornar. Jo sempre ho havia anomenat “espoli fiscal” però un important economista em va fer veure que era millor anomenar-ho “drenatge”, ja que aquesta sostracció de recursos la duu a terme l’aparell de l’Estat amb l’aquiescència dels agents polítics i econòmics del país.
La campanya de què parlo va comptar amb un manifest inicial signat per gent remarcable: sindicats, alguns col·legis professionals, alguna casa regional, etc. Vostès han de situar-se en la mentalitat d’aquella època. Era un tema tabú. Qualsevol representant que gosés posar-lo sobre la taula era immediatament titllat d’insolidari amb la resta d’Espanya. I, cosa més greu, les acusacions no només venien de la resta d’autonomies, sinó també de bona part del progressisme català, sempre amant d’aquesta verbositat solidària tant fofa com superficial. Però nociva.
Val a dir que el greuge de les balances fiscals va ser el detonant del moviment independentista actual. La proposta de discussió que el president Mas va portar a Madrid va ser rebutjada i el tema va quedar enllestit ràpidament. Actualment sembla acceptat que Espanya no és econòmicament sostenible sense el drenatge fiscal català. I el fet és preocupant, ja que lliga el nostre destí a “l’eficiència espanyola”, cosa que, com sabem, constitueix una utopia d’evidència demostrada –prou que ho sap la Unió Europea.
Probablement vostès deuen saber que hi ha dues fórmules per calcular les balances fiscals entre Catalunya (de fet, qualsevol territori) i la resta d’Espanya (qualsevol altre territori). Un mètode és l’anomenat de flux monetari, que considera les despeses concretes realitzades sobre el territori en qüestió, i l’altre el de càrrega benefici, que considera tots els beneficiaris d’una inversió encara que no es facin en el territori afectat. El problema d’aquest segon mètode és determinar el concepte beneficiari, ja que considera que una despesa efectuada, per exemple, al Museu del Prado beneficia també els catalans. Potser sí. Però, i per què no als belgues? Les inversions al Museu del Louvre no beneficien també els catalans? Bé, ja es veu que el mètode de càrrega benefici té per objectiu crear sidral i diluir la discussió catalana portant-la, un cop més, a l’àmbit del cafè per a tothom.
Mirant les dades de l’Idescat observo que per al 2016 el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya va ser de 16.947 milions (un 7,9% del PIB català) si es calcula pel mètode flux monetari o de 12.243 milions (un 5,7% del PIB) si es calcula pel mètode càrrega benefici. El que més em molesta és que quan els mitjans informen de la comparativa sobre què aporta cada autonomia, assumeixen el mètode que interessa a la resta d’Espanya: el de càrrega benefici. Ara mateix aquest fet està tenint lloc. I vostès poden observar com surten rànquings estrambòtics en què la Comunitat de Madrid és la més “drenada” fiscalment. Demanaria als mitjans catalans, un cop més, una mica de rigor. Ni que sigui per combinar el rigor amb els interessos de Catalunya.
El fet, les balances fiscals Catalunya-Espanya, sembla haver entrat en període de desídia per part de tots, principalment del Govern. Ningú es baralla amb Madrid per aquest tema mentre els catalans seguim pagant determinats impostos que, no només no s’apliquen a Espanya, sinó que tampoc s’apliquen a Europa: un plus sobre l’IRPF, successions, etc. A més de l’empobriment, l’efecte més greu d’aquest abús fiscal és que comporta l’enviliment i la perversió del model econòmic català (falta d’infraestructures, economia submergida, estímul al low cost, etc.) i que ens allunya del referent europeu.
Fa temps, dinant a la conselleria de Finances amb el conseller de torn, vaig suggerir una acció per donar publicitat al tema. Habilitar una funció a la web de la Generalitat perquè qualsevol ciutadà pogués introduir el seu codi postal i fos informat d’on van a parar tots els seus impostos –estatals, municipals, nacionals, etc.–. Tot emmarcat en la campanya 012, la Generalitat al teu costat. Es manifestaria l’abús fiscal. Evidentment, no em van fer cap cas –com és normal en molts polítics: et citen i et pregunten per pura vocació de tastaolletes–. Això potser serviria, de passada, per al que s’anomena “eixamplar la base”. Crec que és sobre aquest tipus de coses que la Generalitat hauria d’informar, i no pas dir-nos que hem d’anar per l’ombra i beure aigua quan fa calor. Perquè aquestes coses fins i tot el meu gos ja les sap. I això que no truca al 012!