Empreses i drets humans: un llarg camí
En l’àmbit de l’economia hi ha dos fets incontestables: que les grans empreses tenen cada cop més poder econòmic, i també més capacitat d’influència política, i que la dinàmica de concentració d’aquest poder és tan forta que està deixant els petits i mitjans productors sense capacitat competitiva, no només en el mercat global sinó també en els mercats locals.
Les conseqüències d’aquests fets no deixen de ser paradigmàtiques. Mentre els governs cada cop tenen menys capacitat per regular l’actuació de les grans corporacions, la concentració empresarial tendeix a subvertir el principi capitalista de la lliure competència en caminar cap als oligopolis. Avui ja no podem dir que en economia “el gran es menja el petit”, sinó que “el gran es menja el menys gran”.
En aquest context, quan parlem de promoció i respecte dels drets humans per part de les empreses no estem referint-nos –malgrat que siguin els primers i bàsics– als drets laborals de les persones que hi treballen, sinó també als drets dels col·lectius de persones que formen part de la cadena de valor de l’empresa (proveïdors, treballadors autònoms, fabricants de components, matèries primeres) i als drets culturals, socials, econòmics, mediambientals i polítics de les comunitats on estan radicades les empreses i totes les seves filials.
Es tracta de tot un entramat de drets que requereix la màxima vigilància per part dels governs, però sobretot el seguiment i la pressió de la societat civil organitzada, que obligui els governs a regular la conducta empresarial. Sempre ha estat així en els canvis històrics que han suposat una conquesta social, i haurà de seguir essent així. Les lluites de la societat civil per assolir drets, o per mantenir-los, ha estat una constant històrica. Recordem a tall d’exemple la lluita dels obrers de la Canadenca a Barcelona, fa cent anys, que va aconseguir regular la jornada de vuit hores de treball malgrat que el govern no va complir la resta de mesures pactades.
De vegades la pressió social pren forma reactiva, com en casos lamentables d’indústries extractives que han pres mesures després de lluites sostingudes i desastres mediambientals (pensem en la lluita hondurenya després de l’assassinat de Berta Cáceres, per exemple). De vegades aquesta pressió és proactiva, com en l’assoliment de tractats internacionals contra les mines antipersona o les bombes de dispersió, per la regulació del comerç d’armes, canvis legislatius importants, etc.
Tant el món empresarial com el polític han fet alguns esforços lloables, especialment en els darrers deu o quinze anys, per millorar la situació i promoure els drets dels seus treballadors (els uns) o de tots els ciutadans (els altres). Codis de conducta, traçabilitat de productes que comprem, presentació pública de balanços socials o regulacions laborals són algunes de les mesures implementades.
Tot i això, potser és l’hora de pensar en una altra estratègia per assegurar l’acompliment d’uns drets que han de beneficiar tothom, en un món cada cop més desigual. Parlem de l’elaboració d’un tractat internacional de protecció dels drets humans per part de les empreses –especialment les grans corporacions– tal com l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) va proposar la setmana passada en presentar un estudi sobre la situació d’aquests drets en molts països del món.
Serà la societat civil qui promogui aquest camí, sense oblidar els petits accionistes de les grans empreses, que no busquen només els dividends sinó també formar part d’una comunitat respectuosa i complidora.
