Nova política cultural a Barcelona
Crear llocs de treball és un objectiu inherent a qualsevol política econòmica. Els partits de dretes posen poc èmfasi en els drets sindicals, procuren reduir les despeses d’acomiadament i són lents a l’hora d’acceptar reformes igualitàries entre homes i dones. Els d’esquerres treballen en la direcció contrària. Però ni els uns ni els altres inclouen al seu programa polític la destrucció de llocs de treball. La política té espais comuns i òbviament moltíssimes diferències en la manera d’abordar-los. Per això economistes, advocats o arquitectes donen moltes coses per descomptades i quan discuteixen poden afinar i aprofundir ràpidament en el que realment és important. Reconèixer-se amb els membres d’una mateixa comunitat o professió és essencial per avançar. D’això està mancat el món de la cultura.
El nou comissionat de Cultura de Barcelona, Joan Subirats, anuncia com a temes centrals d’aquesta nova etapa en la tempestuosa política cultural barcelonina l’educació i la proximitat, i no hi puc estar més d’acord, perquè són elements inherents a tota política cultural. Malgrat tot, aquesta realitat implícita obliga a reflexionar sobre el sentit últim de les polítiques culturals i la seva evolució en el marc de les modernes democràcies europees.
Desitjar que el màxim possible de persones accedeixin als béns culturals és una obvietat. Els interessa a Disney, a Almodóvar i a Albert Serra. Cadascun d’ells en un registre intel·lectual, artístic i cultural ben definit, que limita l’interès objectiu de cada proposta en relació al nivell de preparació i ambició de cada ciutadà. Del més popular al més selectiu, totes les propostes culturals intenten establir el màxim diàleg possible amb els seus potencials interlocutors socials.
L’interès i l’ambició del ciutadà, que comporta que a mesura que va creixent vagi sentint més curiositat, aprofundeixi en la recerca i assumeixi certs riscos que posen a prova la comoditat i la tranquil·litat de l’esperit, és una qüestió educativa i també, en certa manera, la conseqüència de pràctiques culturals individuals i col·lectives, que en última instància comporten participació.
Educació, participació i continguts, aquest és el triangle virtuós de la cultura. I ho és per definició, perquè existeix una mecànica cibernètica que genera una matemàtica de l’art i la cultura que acumula coneixement i genera dinàmiques socials des de fa segles. La resta és mercadeig, consum i negoci, sense consciència cultural ni voluntat de transformació social.
Tot plegat ocupa una petita part de l’administració de la cosa pública, bé sigui perquè J.M. Keynes va convidar-nos a fer polítiques fiscals que a poc a poc van consolidar la capacitat, el dret i la demanda d’intromissió de l’estat en els afers privats; o perquè A. Malraux va posar en majúscules el concepte de democràcia cultural al petit cervell (cosa dels enarques ) de l’administració pública.
Ara bé, esdevenir una petita part de l’administració de la cosa comuna també ens obliga a reflexionar sobre el repartiment de responsabilitats dels qui la gestionen. I aquí és on el plantejament en el qual ens convida a participar Joan Subirats esdevé opinable. ¿És la cultura qui ha d’ocupar-se d’educar culturalment el ciutadà (valgui la redundància), o és l’educació qui ha d’incorporar la cultura a la centralitat del seu corpus curricular?
Hem de polititzar la cultura, ens assenyala Subirats. Com a exercici intel·lectual i acadèmic és una idea excel·lent, però en termes administratius és millor posar la cultura al centre de les polítiques públiques per aconseguir que l’educació cultural no esdevingui l’objectiu d’un departament sinó el d’un govern sencer. Hi ha alguna cosa contradictòria quan la política cultural es refugia en l’educació i la participació i fuig de les dificultats enormes que suposa generar complicitats empresarials, corregir les futileses del mercat, abstenir-se de les banals propostes comercials. Hi ha alguna cosa poc sensata quan construïm una arquitectura cultural ideològica i abdiquem de l’esforç (tan criticat i poc valorat) que suposa competir amb les grans multinacionals de la cultura.
Les polítiques educatives tenen obligacions culturals que no compleixen adequadament. Cal dir-ho en veu alta i és fantàstic que el comissionat Subirats ens ho recordi, però les polítiques culturals tenen la responsabilitat inqüestionable de contribuir a crear continguts i assumir les contradiccions que això genera. No podem deixar-ho en mans del mercat a l’espera d’una població culta que sàpiga triar, d’entre tot plegat, el que és excel·lent.
