La maleïda benedicció dels problemes socials
EconomistaLa postveritat és la manera de llegir la realitat que defineix l’actualitat. Una distorsió deliberada que, convenientment elaborada i estesa a les xarxes, esdevé veritat, i no poques vegades amb la complicitat prescriptora dels mitjans de comunicació tradicionals. El que abans feien els grups de pressió utilitzant mitges veritats per aconseguir satisfer els seus interessos privats ara és una estratègia per construir idees aparentment pròpies per a milions de persones que no tenen res més en comú que participar d’aquest fantàstic processador de consciències que són les xarxes socials. La postveritat és una forma de mentida emotiva i determina posicions personals que es converteixen en conviccions profundes, fins al punt de perdre una part de la racionalitat imprescindible que cal per prendre decisions transcendents.
A la política catalana hi ha molta postveritat, la qual cosa no pressuposa que els problemes d’origen siguin falsos. Distingir-ho sensatament ens donaria l’oportunitat de repensar un full de ruta polític, actualment malmès, per poder superar l’actual atzucac. “Fer república” s’ha convertit en un mantra sense cap significat real. De què es tracta? ¿De construir la cosa de tots, de suprimir la monarquia, de modernitzar el país, de fer-lo més just i solidari? La major part d’això es pot fer sense república. Tanmateix, ser republicans és una encertada manera de simbolitzar el trencament amb una tradició política que a l’Espanya dels darrers segles gairebé mai ha donat bons resultats polítics. El republicanisme és una expressió màgica per a l’independentisme català, però també és un objectiu per a Podem i en essència també ho és per al PSOE, de tal manera que podríem preguntar-nos si la manera catalana de voler “fer república” aporta alguna cosa nova a una llarga tradició de l’esquerra espanyola.
Què és el “dret a decidir” quan es formula fora dels paràmetres d’un marc legal determinat? La democràcia és una fórmula de majories, però també obliga a respectar les minories mitjançant l’aplicació de marges qualificats en determinades decisions essencials. Fora d’una declaració tècnica, el dret a decidir esdevé una proclama de rebel·lia (no ho dic en termes jurídics) si fora de la llei tan sols se sustenta en termes emotius. Hi ha tot un vocabulari processista que ha sorgit a l’empara de la postveritat, la qual cosa malbarata un conflicte polític indiscutible i de gran magnitud històrica.
També utilitza la postveritat el govern espanyol quan li nega a la política les virtuts del diàleg i falseja la realitat sota acusacions colpistes. Per al PP, Catalunya ha estat un rèdit electoral fins que l’arribada de Ciutadans li ha qüestionat l’estratègia, dissortadament per tèbia. L’anticatalanisme emotiu i fora de qualsevol sensatesa ha estat una mentida treballada sòlidament que ha contribuït de manera decidida a alimentar l’actual conflicte.
Poc abans de la traca jurídico-política de divendres passat, 23 de març, i de la detenció de Puigdemont a Alemanya, semblava que l’agenda social plantava cara al conflicte nacional. La manifestació de les dones i les reivindicacions dels pensionistes van posar a debat la necessitat de repensar la política en clau dretes-esquerres. Alguns problemes efectivament veritables apareixien amb gran potència per sacsejar el mapa polític espanyol i català amb manifestacions multitudinàries on eren especialment presents les persones que pateixen directament els problemes. No era un desplegament emotiu, era la crua realitat. Per un moment els problemes tràgics que afecten la vida quotidiana de milions de ciutadans i ciutadanes van esclatar al carrer com una maleïda benedicció.
L’independentisme és legítim però el problema és que es tracta d’una oferta que no ha estat capaç de dotar-se d’un programa social, econòmic, cultural i polític que vagi més enllà d’una sofisticada explosió d’emotivitats. Sense aquesta coherència social i política tan sols queda posar en valor conceptes tan engrescadors com innocus, i en darrera instància generar una idea força centrada en l’existència d’un enemic exterior.
Cal deixar reposar la independència per sanejar Catalunya. Ho diuen totes les veus sensates del país, però aquest temps de distensió, apropaments i diàleg no pot deixar de banda ni un moment els problemes que patim de veritat: la retallada de serveis, la precarietat laboral, l’accés a l’habitatge, la bretxa salarial de les dones i la manca d’oferta educativa pública, entre tantes altres coses que fan fallida diàriament.
