El consell de ministres i la bicapitalitat cultural
El recent consell de ministres celebrat a Barcelona no ens va deixar cap decisió rellevant sobre Catalunya, al marge d'un parell d'elements simbòlics i alguns decrets ja anunciats que s'haurien pogut prendre a la Moncloa. Evidentment, un consell de ministres es pot celebrar en qualsevol part d'Espanya, però a aquest esdeveniment se li suposava algun gest seductor que exemplifiqués el discurs del diàleg i el desglaç. No va ser així, almenys en aparença.
Al marge de l'improbable anunci d'algun tipus de referèndum, el camp de maniobra polític del govern espanyol oscil·la entre la recuperació de l'Estatut del 2006 i la proliferació de mesures puntuals que tendeixin a seduir una part de la població catalana, no tant per canviar conviccions sinó per omplir aquest espai buit que genera la desil·lusió i el cansament.
En qualsevol cas i fos quin fos l'objectiu del govern espanyol, aquest consell passarà a la història per dues raons. En primer lloc, perquè la sang no va arribar al riu i la reunió es va celebrar amb normalitat. Si es tractava de tenir un test sobre la resiliència de l'independentisme català el resultat és immaculadament clar. Però també quedarà per al record que va ser una cita a la qual no es van anunciar alguns dels elements que, en la distància curta, podrien suposar un exercici de llarg abast. Algunes propostes en el camp de les infraestructures o certes remodelacions institucionals haurien fet patxoca encara que les circumstàncies polítiques i econòmiques les facin molt difícils.
No obstant això, hi ha un territori on els gestos són barats i potencialment molt eficaços sobre el qual gairebé no es diu res, i n'hi hauria prou amb reconèixer implícitament la bicapitalitat de Barcelona en el marc de la vida cultural espanyola per endinsar-s'hi. És evident que la bicapitalitat és una realitat, tot i que el comportament cultural de Barcelona i Madrid tingui components cíclics, però el seu reconeixement institucional suposaria un acte de normalització amb una part important de la cultura produïda a Catalunya i una porta oberta al diàleg entre les expressions que sorgeixen de la diversitat lingüística espanyola.
Durant el govern Zapatero la bicapitalitat va tenir un cert reconeixement polític, que es va plasmar en un conveni entre l'Ajuntament i els ministeris de Cultura i d'Hisenda. Entre la crisi i la desídia del govern Rajoy el conveni va deixar de signar-se, però el realment greu és que es van trencar els petits canals de comunicació que mantenien viva una col·laboració cultural entre les dues ciutats tan rendible creativament com necessària socialment. Les relacions culturals entre l'Estat i Catalunya no són bones. Prova d'això és l'escassa participació en el finançament dels grans equipaments (amb independència que es compleixi o no el percentatge taxat) i la poca cooperació en matèria de promoció lingüística a escala nacional i internacional. Tampoc és exemplificador que les grans companyies de producció artística de l'Estat no tinguin a Barcelona una segona seu, directament o mitjançant convenis amb institucions catalanes.
Però si això ja és greu, encara ho és més que les relacions amb Barcelona no es plantegin en termes d'eficiència cultural. L'eternament ajornada biblioteca provincial és el paradigma d'aquesta asintonia, però hi ha més arguments. El més important té a veure amb el sector editorial, en què el lideratge de Barcelona no es qüestiona, més per l'empenta de les empreses que no pas per les accions institucionals que haurien de consolidar-lo i fer-lo créixer. Una cosa semblant passa en el terreny de les indústries creatives, i especialment les del disseny i l'arquitectura. En aquest apartat l'Estat es comporta com un perfecte desconegut.
La bicapitalitat cultural no s'ha de limitar a una transferència anual de fons. Suposa mobilitzar els recursos globals d'un país en una determinada direcció perquè el potencial multiplicador d'una ubicació concreta exploti en la seva màxima expressió. Això vol dir universitats, fons econòmics, densitat empresarial, mobilitat creativa, talent i exportació. Quan un país no actua amb generositat en funció de les seves diverses potencialitats només hi ha dues interpretacions: o no les ha sabut entendre o les vol matar. Esperem que els malastrucs que prediquen aquesta segona opció estiguin equivocats. Madrid i Barcelona no són realitats alternatives sinó constructes complementaris. Només cal sortir d'Espanya per veure-ho amb claredat meridiana.
