Universitats, taxes i “redistribució”
Recentment, a l’article 'Plató, Aristòtil i les taxes universitàries', Germà Bel afirmava en relació a la iniciativa legislativa popular (ILP) que demana la reducció d’un 30% de les taxes universitàries que “mereix una nota especial l’ocurrència que la universitat ha de ser gratuïta perquè és un dret universal bàsic [...]. Ocurrència, perquè és condició ineludible de tot dret universal bàsic que ningú en pot ser exclòs per condicions de caràcter personal [...]. Quan els arguments es forcen massa, es cau en el ridícul”. I és cert, quan els arguments es forcen massa, es cau en el ridícul. L'ocurrència que l’educació superior forma part del dret a l’educació no la van tenir els promotors de la ILP, aquesta 'ocurrència' està recollida en la Declaració de Drets Universals, en el seu article 26, aprovada per l'ONU. Persistint en el ridícul que denuncia Germà Bel, en l'article 13 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, ratificat per Espanya, s’afirma: “L’ensenyament superior ha de fer-se igualment accessible a tothom [...] i en particular per la implementació progressiva de l’ensenyament gratuït”. Val a dir que l’argument de Germà Bel no és seu, és la política que ha seguit la Generalitat de Catalunya del 2012 a ençà, pensant que els que feien el ridícul no eren ells, sinó l'ONU, i proclamant-ho als quatre vents, aquesta vegada sí, sense cap sentit de la vergonya.
L’argument 'fort' de la crítica a la ILP, que demana una reducció inicial del 30% de les taxes, és que la universitat pública catalana “té un biaix molt favorable a les rendes altes”, cosa amb la qual de nou estic absolutament d’acord, i precisament per això “la reducció de taxes a Catalunya tindria efectes distributius molt regressius”. Cal dir que aporta dades per intentar demostrar la tesi, però m’agradaria que miréssim un quadre més general. En 11 països europeus actualment no hi ha taxes universitàries. Podríem pensar que tenen una “biaix” més favorable a les rendes altes, però són precisament els que tenen un sistema de beques més clarament redistributiu, no per pagar unes taxes inexistents, sinó per afavorir de veritat, i no en les faules de Mandeville, que la població pugui tenir accés a un dret, efectivament, universal. Tenim després 11 països més en què el preu màxim de les taxes va dels 7 euros de la República Txeca als 183 de França o els 1.066 euros que es paguen a Portugal. De ben segur que tots ells són països amb un sistema que intenta afavorir les rendes més altes amb la seva política de taxes. Segur. De fet, a paritat d’euros corrents Catalunya té el preu mínim de graus més alt d’Europa. Només Irlanda la supera, un país que ha estat capdavanter en polítiques neoliberals de caràcter, segons l’argument de Bel, “redistributiu”. Sens dubte.
Però com vam arribar aquí: a l''excel·lència' en polítiques “redistributives” que ens posa al capdavant d’Europa en polítiques socials? La cosa va començar amb la idea, molt suggerent, de “fem més amb menys”. Un gran lema propagandístic que va portar Mas-Colell des de la conselleria d’Economia i Antoni Castellà des de la secretaria general d’Universitats a retallar el finançament universitari en uns 600 milions d’euros. Un finançament que, tot i haver viscut els pressupostos “més socials de la història”, no ha tornat. Això es va combinar convencent, des de Catalunya, el ministre d’Educació del PP, José Ignacio Wert, que s’havia de canviar la filosofia de les taxes universitàries. Ara l’estudiant s’havia de fer “corresponsable” del preu de la “seva” educació, tot i que en aquest preu hi computaven no només l’educació sinó tota la recerca, i s’establia una forquilla de preus. Cal dir que la Generalitat, amb ferma voluntat redistributiva, va agafar la banda més alta possible de pujada de preus: va apujar les taxes un 66%. Resultat: a Catalunya s'inverteix menys en educació superior que en qualsevol dels 34 estats de l’OCDE. Furor redistributiu, no ho puc qualificar d’altra manera.
¿Podria ser d’una altra manera? Bé, segons l'informe 'La universidad española en cifras', publicat el 2017 per la Conferencia de Rectores (CRUE), amb una inversió de 500 milions es podria aconseguir que la primera matrícula de grau fos gratuïta. Segons el ministeri d'Educació, amb 1.000 milions ho podrien ser tant les de grau com les de màster. Probablement amb uns 70 milions d’euros es podria aconseguir el mateix objectiu a Catalunya. El pressupost global de la Generalitat és d’uns 28.000 milions, cosa que fa absolutament evident que la política de taxes no té res a veure amb un problema de finançament, és una opció ideològica per assegurar-se que la universitat segueix sent un privilegi. De fet, el Parlament de Catalunya ja ha aprovat tres vegades que s’han d'abaixar un 30% les taxes, cosa que un Govern que diu que defensa la sobirania del Parlament, s’ha saltat a la torera. És de suposar que per no fer el “ridícul”. És per això que, finalment, s’ha posat en marxa una ILP, amb el suport per exemple de l'Associació Catalana d’Universitats Públiques (deu ser que al conjunt de les universitats catalanes també els ha agafat per fer el “ridícul”), que obligui el Govern a respectar la sobirania del Parlament.
Diu Germà Bel que els que defensem la rebaixa de les taxes som en realitat uns platònics carregats de “prejudicis” i vivim fora de la “realitat”, i que l’increment de taxes no ha expulsat a ningú de la universitat. No em referiré a les dades que demostren com Catalunya ha passat de ser la cinquena comunitat autònoma en nombre d’estudiants universitaris en proporció a la població de 18 anys a caure a la novena posició. Vaig viure en primera persona la caiguda en el nombre d’estudiants universitaris producte de la pujada de taxes, i el truncament d'esperances que això, injustament, va provocar, per seguir amb el debat platònic. Espero que la ILP tiri endavant i que, aquest cop, el govern no se salti la sobirania del Parlament de Catalunya, bàsicament per no seguir fent el ridícul.
