25/03/2020

Notes per al dia després

1. A l'Atenes del segle V aC, mentre els més vells recitaven un vers que afirmaven haver sentit anys enrere –"Vindrà una guerra dòria i amb ella una pesta"–, Pèricles, el líder del partit democràtic atenenc i en aquell temps estrateg, es va dirigir a l'assemblea de la ciutat: "Tinc per a mi, en efecte, que una ciutat que progressi col·lectivament resulta més útil als particulars que una altra que tingui prosperitat en cada un dels seus ciutadans, però que s'estigui arruïnant com a estat". Disjuntiva que, més de 1.500 anys després, torna a ser, si és que en algun moment ho ha deixat de ser, la nostra.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No hi ha precedents en les nostres societats d'una aturada econòmica abrupta sense planificació prèvia –que afecta, a més, pols clau de la demanda i la producció a escala mundial– de la magnitud que estem vivint. Merkel ha portat a col·lació fins i tot la Segona Guerra Mundial com a referent. Les distàncies amb aquell conflicte són encara siderals, més de 50 milions de morts ho testifiquen, però la veritat és que la caiguda econòmica en aquests moments és molt superior a la que es va produir amb la crisi del 2008 i fins i tot amb el Crac del 29. Del desastre de la Segona Guerra Mundial se'n va sortir –després del dur hivern 1946-1947, que va paralitzar completament les economies europees i especialment la britànica– amb un ampli procés de nacionalitzacions, una ampliació dels serveis públics i un augment del poder dels treballadors i les treballadores, que es va iniciar precisament a la Gran Bretanya. Del Crac del 29, que havia fet caure un 46% la producció industrial als EUA i un 40% a tot el món, se'n va començar a sortir –en el cas dels Estats Units– amb un ambiciós pla de recuperació econòmica a curt termini i un programa de transformació social a llarg termini.

Cargando
No hay anuncios

Va haver-hi veus en contra d'aquest tipus de mesures. El grup financer JP Morgan, al cor de la crisi del 2008, o l'economista pare del neoliberalisme Von Hayek es van declarar clarament en contra de la New Deal de Roosevelt, per exemple, però la veritat és que el liberalisme econòmic va quedar fora de combat pràcticament durant quaranta anys. Per cert, els quaranta anys de més creixement i estabilitat de les economies capitalistes.

Cargando
No hay anuncios

2. Hi ha certa perplexitat, i en alguns comentaristes satisfacció indissimulada, veient tants neoliberals de l'ahir convertits en keynesians del demà a partir del que estem vivint. Però en realitat això no és nou, va passar exactament el mateix a inicis de la crisi del 2008, quan es tractava de salvar precisament els grans poders financers. En aquell moment no hi va haver cap problema entre els que havien vilipendiat el "papa estat" quan es tractava de parlar de polítiques socials, per demanar a l'esfera pública una ajuda massiva per al sector financer. Però un cop salvats els bancs, no van trigar gaire a tornar als vells usos amb la idea "que havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats". De fet, del cinisme de la gestió de la crisi del 2008 venen part dels mals actuals. El resultat va ser una mena de keynesianisme per a rics i de neoliberalisme augmentat per a pobres; i al centre de tot, de nou, l'estat. Res no indica que no pugui tornar a passar si no es lluita per evitar-ho.

La crisi actual ha deixat clar que, davant de tots els profetes de la globalització i de la fi de les sobiranies, l'estat torna a emergir com a element central. I, per si en quedava algun dubte en el context de la Unió Europea, l'esvaeixen les declaracions de Fernando Simón quan afirma que Espanya no és confinable, com les regions de la Xina, perquè aquesta mesura no trobaria l'ajuda de ningú per ser sostinguda. La Unió Europea, que ha servit durant aquests anys per mantenir pactes d'estabilitat que han ofegat les nostres economies i els nostres drets, de moment ni hi és ni se l'espera (com a molt ha decidit suspendre el Pacte d'Estabilitat perquè els estats puguin generar dèficit, però això no és ajudar, bàsicament és deixar d'estrangular). De fet, entre la col·lecció de mites llançats pel coronavirus a la foguera de les vanitats neoliberals, hi ha també coses tan inútils com l'article 135 o la Llei d'Estabilitat Pressupostària. Però tot això servirà de ben poc si no es du a terme un pla veritablement ambiciós de futur i sense cap complex ja justificable. La inversió que Pedro Sánchez va anunciar com la més gran de la democràcia espanyola suposa un 1,4% del PIB, la que es va realitzar amb el rescat bancari del 2008, quan en aquell moment es va prioritzar salvar els bancs i no les persones, va ser d’un 4,86%; i Roosevelt va invertir un 6%. Ens haurem d’apropar a Roosevelt el dia després del coronavirus si el que ve és una crisi de llarga durada. Invertir no només per salvar, invertir per reactivar i invertir per transformar una realitat que ja no serveix al futur.

Cargando
No hay anuncios

3. Escrivia Josep Fontana ja fa gairebé un quart de segle que si el problema davant les futures pandèmies es plantejava com una guerra entre l’ésser humà i els microbis, era clar que els microbis l’havien guanyat fins ara i la guanyarien sempre: "Són més nombrosos que nosaltres i evolucionen més ràpidament (han après a ajustar-se als canvis de l’entorn amb mutacions o amb diverses formes d’adaptació natural). El problema és que el ràpid creixement de la població humana i la seva destrucció del medi natural han alterat uns equilibris complexos que no entenem prou i han desencadenat efectes imprevistos. O aprenem a viure més racionalment en un món on cada vegada hi ha més éssers humans i menys recursos, o els microbis que competeixen amb nosaltres guanyaran fàcilment aquesta guerra”. En realitat, no és que nosaltres hàgim de protegir el medi ambient, és que el medi ambient ens protegeix a nosaltres. Hem eliminat tanta biodiversitat que ens trobem cara a cara amb allò que nosaltres mateixos hem desencadenat. Les transformacions que haurem de fer en el dia de demà hauran de tenir això també com a fonament. Això i somriure'ns els uns als altres, col·laborar i buscar sortides, per poder recomençar en el dia després.