Nacionalitzacions

S'ha estès una certa eufòria entre alguns comentaristes al veure que aparentment antics apologetes del neoliberalisme s’estan passant en massa al keynesianisme. Fins i tot, qui sap si algú pot anar més enllà i començar a veure les velles barbes de Marx amb mirada tendra. Són moments de grans descobriments, si pel que es veu i s’explica devem els anticonceptius als Pactes de la Moncloa i la renda garantida al paper crucial de Luis de Guindos. Així, l’antic responsable de Lehman Brothers d’Espanya i Portugal abans de la crisi del 2008 ara seria un heroi de les classes populars. Mai li estarem prou agraïts. Alhora, també se'ns diu que el govern de la Generalitat, que demana rendes garantides, inversions massives i exempcions d’impostos tot alhora –sintetitzant Keynes i Friedman com ningú–, se situa a l’esquerra de l’esquerra de l’esquerra d’Europa i el món. Però en realitat, en tot això, poc hi ha de nou.

Quan el 2008 l’empresa de Luis de Guindos es desplomava i feia un forat del qual encara no ens hem recuperat, es parlava del retorn de Keynes; els brokers de Nova York anaven a comprar Das Kapital –a veure si n’entenien alguna cosa–; el cardenal de Munic, (Reinhard) Marx, publicava un llibre titulat El capital –un cognom afortunat en aquell moment–, i fins i tot Sarkozy, deixant en res el suposat viratge a l’esquerra de Macron, deia que refundarien el capitalisme. I mentre aquest miracle s’esdevenia, “antics” neoliberals cridaven allò de: salveu els bancs o s’enfonsarà tot! El que va venir després és de sobres conegut, els bancs van ser salvats i, contra tota política keynesiana, les poblacions es van empobrir. Salvar el capital des de l’estat pot semblar que és d’esquerres, però en realitat és això: salvar el capital des de l’estat. Potser aquest cop serà diferent, però no vindrà d’eufòries del tot injustificades.

Recentment Pablo Iglesias publicava un tuit gens misteriós en què reproduïa l’article 128 de la Constitució: “Tota la riquesa del país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat està subordinada a l’interès general”. Els titulars no es van fer esperar qualificant el tuit de “chavista”. I és que hi ha qui entén que la riquesa ha d’estar subordinada a l’interès general, qui entén que la riquesa és l’interès general i, finalment, qui ja directament aposta perquè l’interès general estigui subordinat a la riquesa. Per exemple, en aquests moments, s’estan avalant des del sector públic els crèdits a les empreses i s'està transferint liquiditat al sistema financer per tal de sostenir el teixit productiu privat en la situació actual, cosa que perverteix qualsevol principi neoliberal. Això permet, quan es fa, sostenir les empreses, la reacció de les quals és plural. Per a algunes, això no serà suficient tenint en compte la duresa de la situació, per a d'altres sí que ho serà fent importants sacrificis i encara per a unes últimes s’estan donant situacions de noves oportunitats de creixement, en sectors com els de capitalisme de plataforma. Tenim, alhora, empreses, la minoria, que no estan en risc i que assumeixen el que s'anomena “responsabilitat social de l’empresa” apujant sous, o el teixit cooperatiu que està intentant abordar les noves situacions socials i econòmiques, mentre d'altres, con les patronals de les empreses privades de l’aigua, demanen al govern que en la situació actual se’ls permeti tallar els subministraments. Així, alhora que algunes empreses públiques de l’aigua estableixen bonificacions per a les famílies en situació de vulnerabilitat i per a pimes i autònoms, i d’altres directament apliquen costos zero, les privades demanen poder tallar subministres en cas d’impagament i ampliar les seves concessions. Directament, jo les nacionalitzaria. Certament que ho faria a partir de criteris purament ètics d’allò que es pot considerar tolerable o absolutament intolerable en certes situacions, però el tema de les nacionalitzacions no és purament ètic.

Encara que de moment hi ha diferències radicals amb el 2008, una de les quals és l’assumpció que s’ha de salvar persones i no tan sols empreses, el cert és que s’està intentant sostenir amb avals públics el sector privat. Un sector privat que està demostrant una enorme feblesa des d’abans del 2008 dins d’un model de creixement ineficient en termes socials i econòmics. El procés de maximització de beneficis mitjançant la globalització ha generat una economia extremadament vulnerable a situacions de crisi –es compara la crisi que vindrà, producte d’una aturada de dos mesos, amb la posterior a la Guerra Civil que va durar tres anys– i dependent. Ara mateix, el Sindicat de Manters està fent mascaretes i bates, a les universitats impressores 3D estan fent respiradors i en alguns sectors s’està intentant readaptar línies de producció per proveir material mèdic, però seguim depenent de mercats mundials per proveir-nos d'eines que hauríem de poder produir nosaltres mateixos. Ens anuncien que probablement no sortirem realment d’aquesta situació fins al 2022, però no sembla que, per exemple, des de la conselleria "d’Empresa i Coneixement” de la Generalitat s’estiguin elaborant, amb els diversos actors implicats, els plans de mobilització de recursos necessaris per prendre la iniciativa en els propers dos anys. De la política d’avals o de la petició d’exempció d’impostos s’ha de passar a alguna cosa més, a moltes coses més, en un gran pacte nacional que haurà d’incloure coses com la planificació econòmica i la intervenció del sector públic en l’economia. La lògica de socialitzar les pèrdues a tota la societat i privatitzar els beneficis s’ha d’acabar. La crisi actual pot escombrar tota la “recuperació” econòmica del 2008 fins ara, tan sols això ja indica la “solidesa” d’aquest keynesianisme per a rics i neoliberalisme per a pobres que ens han aplicat, fent passar una cosa per l’altra. Si la riquesa ha d’estar subjecta a l’interès general, i no a l’inrevés, caldrà prendre la iniciativa més enllà de salvar la situació i el criteri, l’interès general, esclar.