Interregnes de la melancolia

D’elecció en elecció, de combat electoral en combat electoral, hi ha una gran transformació de fons i a vegades els arbres no deixen veure el bosc. Certament, el combat entre Elsa Artadi i Ernest Maragall no és cap broma, però és un combat més intern dins de l’independentisme que real per l’alcaldia per a Barcelona. Un combat que se’ls pot fer llarg a tots dos i curt als comuns. Tanmateix, per molta polseguera que aixequi, amaga un procés de fons. El radical canvi d’escenari, el pas indefugible del Procés al post-Procés. Però és un pas que mira al passat i no al futur. I és que quan no s’albira el que es voldria, la política es converteix en un exercici de revisitar el que s’hauria volgut, en què la melancolia, la sensació que el futur va passar de llarg en un moment clau del nostre passat, s’imposa a la capacitat de transformació. I és que, passats tots els fulls de ruta del Procés, ja no hi ha full de ruta. Encara que es vulgui fer veure el contrari.

Per a ERC, la flamant guanyadora de les eleccions generals a Catalunya, una victòria que no obtenia sola des del juny de 1931, es tractaria ara de “ser més” i d’aconseguir un referèndum pactat. En l’antic llenguatge això seria tornar ja no sé quantes pantalles enrere. Recordo perfectament dues eleccions generals en què això, que el referèndum pactat era una pantalla passada, ho defensaven amb furor tant ERC com el PDECat. No hi havia dubtes. El 2015, en les eleccions del 27-S, ja s’havia assolit la majoria necessària per iniciar el procés de 18 mesos que ens portaria a la independència. Però pantalla amunt, pantalla avall, probablement el seu discurs central cap a l’independentisme és precisament la idea que hem de “ser més”. Ras i curt, en aquest camí en què les propostes de futur ens parlen del passat, no “érem prous”. Discurs amb el qual una part de l’independentisme, la que domina les xarxes però ja no la realitat, se li ha volgut tirar a sobre. Però el camí d’ERC cap enrere no és isolat.

Pel que sembla, la CUP proposaria ara tornar a repetir un altre referèndum unilateral, però ara avalat per la “comunitat internacional”. És un mite persistent en el camp independentista negar qualsevol capacitat de negociació a l’Estat, per confiar gairebé amb la mateixa força en la “comunitat internacional”. Un mite que no deixa de sorprendre'm. Com a proposta seria millor parafrasejar el Che Guevara: “Ens fa falta crear dos, tres... molts 1-O” en comptes d’apel·lar a la “comunitat internacional”. Això sí, repetint moltes vegades la paraula 'unilateralitat', i 'desobediència', que és com un mannà descontextualitzat. La desobediència té sentit en un context estratègic, no com una actitud en si mateixa. Tanmateix, també ras i curt: si l’1-O va generar un mandat, aquest ja no s’ha d’aplicar, sinó que s’ha de reeditar en un nou referèndum.

Mentrestant l’ANC segueix parlant de “full de ruta”, quan un full de ruta sense temporalitat ho pot ser tot menys una guia estratègica. El referèndum pactat, defensat per ERC, seria “ingenu”; la possibilitat d’un referèndum amb participació de la “comunitat internacional”, que sembla defensada ara per la CUP, “molt poc probable”; però hi hauria una darrera possibilitat: si es convoquessin noves eleccions al Parlament i “les formacions independentistes assolissin més de la meitat dels vots [...] es podria culminar el procés d’independència unilateralment”. I s’assegura que aquesta vegada sí que es publicaria la DUI al DOGC i s’arriaria la bandera espanyola. Tanmateix, també ras i curt: si ara fan falta el 51% dels vots, amb les eleccions del 27-S, el 2015, en realitat no es va generar cap mandat per a la independència. Acabats els fulls de ruta sembla que tan sols ens queda revisitar-los sense fi mentre s’inicia una política d’acumulació de forces. Deia la presidenta de l’ANC, després d’aprovar aquest “nou” “full de ruta”, que ara es tractava de donar força al “sindicalisme nacional”. Per a mi, que soc més clàssic, el sindicalisme sempre ha de ser de classe, però més enllà d’això el que més em sorprèn no és com d'ofensiu pot ser considerar que CCOO, la CGT, la UGT o la USO no són nacionals, és a dir, que no formen part de la nació catalana, sinó que ni s’adonin de com d’ofensiu pot ser això per a molta gent entre la qual suposo que es vol “ser més”. Potser és que en realitat no es tracta exactament d’això.

De Junts per Catalunya no se sap encara quina és la proposta. Del flamant “Consell Assessor del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent” de moment no se'n sap res ni sembla que se l’esperi, com tampoc del Consell per la República, que primer era “de” la República. Tot sembla basat en aquest cas en la legitimitat del president. Incorrem, en aquest sentit, en el perill de caure entre dues melancolies. La melancolia del 78, simbolitzada com mai amb la mort de Rubalcaba, que, segons Enric Juliana, “redimeix la vella política”, tot i la bufetada de la Cambra de Comerç (els poders fàctics ja no són el que eren), i la melancolia dels fulls de ruta. La clau segueix sent l’Estat, la seva transformació, i la sobirania, però seguirem el camí, un camí en què probablement les properes eleccions municipals, i sobretot les de l’Ajuntament de Barcelona –en què els comuns tenen molt a prop poder reeditar l’alcaldia–, marcaran el futur. Per cert, en aquests comicis l’ANC va apostar inicialment per Graupera. Ell sí que ho té clar, no li calen ni fulls de ruta, i ho repeteix i ho fa repetir: “La independència la farem nosaltres”. A veure com li va...