L’1 d’octubre al Quebec / Una manera d'educar
L’1 d’octubre al Quebec
El dilluns que ve, 1 d’octubre, mentre aquí commemorarem, a parts iguals, el primer aniversari d’un dia que ens vam agradar col·lectivament i la primera jornada que vam patir la brutalitat d’un Estat sense manies, al Quebec estaran celebrant les seves eleccions a l’Assemblea Nacional. El dia que arribo a Mont-real, fan l'últim dels debats televisats entre els principals candidats. Res millor per combatre el 'jet lag'. Els principals temes de confrontació són la immigració i l’educació. En una àrea de 8 milions de persones, on es calcula que el 55% de la gent no sap interpretar un text que vagi més enllà d’unes instruccions del metro, debaten si cal fer que l’ensenyament sigui obligatori fins als divuit anys. Pel que fa a l’entrada d’immigrants, gasten el cinisme –si fa no fa– de tot arreu. N’hi ha un que té la barra d’argumentar que, si entra menys gent de fora, els podran tractar millor.
Em sorprèn que de la independència del Quebec no se’n canta ni gall ni gallina. Ja no és ni tema. L’octubre del 1995 van fer el segon referèndum, va votar un 93% de la població, va guanyar el 'no' amb un 50,58% dels vots i aquell resultat va destrempar la parròquia. Ara, el Partit Quebequès de Jean-François Lisée té 30 dels 125 escons. Governa, folgadament, el Partit Liberal amb 70 diputats i tot indica que continuarà manant. El nom de la campanya és el de Manon Massé, la líder de Quebec Solidari. Més enllà de les seves idees, el fet d’haver-se fet la foto del cartell electoral amb un bigoti blanc que llueix amb orgull ha estat central a la campanya. Del dret a decidir o d’un nou referèndum ningú no en parla. Fa 23 anys, per tan sols 4.000 vots, van decidir no separar-se del Canadà i l’independentisme es va anar dissipant. Podem tenir enveja dels quebequesos perquè ells sí que van poder decidir el seu futur. Ara bé, com a mirall, potser no és on més ens convé mirar-nos.
Una manera d’educar
El Quebec és un indret de grans oscil·lacions. Van començar l’any a 30 sota zero i, aquest mes de juliol, a gairebé 40 graus de temperatura de sensació podien fer ous ferrats al capó dels cotxes. Més enllà de les variacions tèrmiques, dues passejades per Mont-real et fan veure les dues cares d’una ciutat de gairebé quatre milions d’habitants. D’una banda, t’asseguren que als barris més tranquils i senyorials encara no els cal tancar la porta amb clau ni per anar a dormir. M’ho crec. De l’altra, la gran quantitat de sensesostre, pidolaires que arrosseguen els peus i l’ànima pel Village, només és equiparable als barris deprimits de les grans ciutats del Estats Units. Mont-real és un lloc que tenim idealitzat per la tranquil·litat, els paisatges i el nivell cultural de la població. De fet, compto més llibreries que oficines bancàries. I totes em semblen plenes de gent que espigola llibres i, després, fan cua a la caixa. M’expliquen que moltes dones que voregen els 40 es diuen Nadia, perquè va ser allà, als Jocs Olímpics del 1976, que la Comaneci va aconseguir la seva col·lecció de deus. Al capdavall, però, poses les notícies del matí, a la tele, i s’assemblen massa a les nostres. En un cap de setmana, dos homes han matat les seves parelles. En una cosa sí que ens passen la mà per la cara. Les bicicletes van pels seus carrils i els vianants mai no travessen els carrers en vermell. Han après a esperar el seu torn. Passen quan toca, per on toca. Ni en un carrer estret s’atreveixen a canviar de vorera assegurant-se que no ve cap cotxe. El motiu? La policia –ja sigui amb el cotxe blanc de la sirena o en un vehicle camuflat– multa amb 48 dòlars canadencs el que travessa quan no toca. En cinc dies, n’he vist dos casos. El que aquí en diríem afany recaptatori allà ho veuen, senzillament, com una manera d’educar.
