El quadern de Torra / Rajoy, tocat i tacat

Periodista i escriptorEl quadern de Torra

La casualitat ha volgut que Bill Clinton i Quim Torra treguin llibre el mateix dia. L’un explica intríngulis de la seva presidència a la Casa Blanca a través d’una novel·la; l’altre ha escrit un dietari sobre els seus dos anys a Suïssa com un dels responsables de Winterthur Assegurances, molt abans que pensés que podia arribar a presidir la Generalitat amb tots els ets i uts, encara que ell mateix pensi que és per cinc minuts mentre li guarda la cadira a Puigdemont. Tots dos volums arriben avui a les llibreries amb l’estratègia comercial del secretisme. Qui miri el llibre de Torra amb la lupa de buscar-hi ofenses a Espanya per poder continuar-lo insultant, m’asseguren que perdrà el temps. Qui vulgui reconèixer la qualitat literària d’un president reflexiu, culte i cultivat, passarà bones estones amb aquest 'Quadern suís' d’Edicions Proa.

Més enllà dels paisatges descrits del Jungfrau i el llac Constança, més ençà d’una guia interessant sobre la manera de gestionar de les companyies multinacionals, Torra aprofundeix en l’exili de Mercè Rodoreda a Ginebra durant vint anys, esbudella el catalanisme del segle passat –el seu gran tema– i analitza la perfecta convivència de quatre llengües en els cantons suïssos. Exili, catalanisme i llengua. Els pensaments de Torra sobre aquests tres fenòmens agafen ara transcendència. El mateix passa amb 'The president is missing', que Bill Clinton ha escrit, a quatre mans, amb el reconegut autor de trames policíaques James Patterson. A través de la ficció, l’expresident revela secrets que no podria escriure ni en unes memòries. “Ser president és un honor, però cada dia passen coses inesperades”, ha dit Clinton en el llançament promocional del llibre. Segur que, proporcions guardades, és una frase que podria subscriure el president Torra. Si no, com carai s’explica que es puguin filmar imatges dels presos polítics a Estremera?

Rajoy, tocat i tacat

Ja fa una setmana que Rajoy és a casa seva. Per ser que la corrupció a Espanya no passava factura, trobo que l’eina democràtica de la moció de censura parlamentària ha estat quirúrgica i fulminant. El president del govern que havia convertit en virtut principal el qui dia passa any empeny, i deixar que els problemes es resolguessin sols, es va haver de tancar set hores en un restaurant per pair que l’acabessin de desnonar de la Moncloa sense temps ni per recollir el raspall de dents. El Partit Popular deixa el poder amb el ressentiment de qui sent que li han arrabassat una cosa que era seva i Rajoy se’n va tocat i tacat.

Al capdavall marxa, contra la seva voluntat, amb el PP esquitxadíssim per la Gürtel, pels sobres a nom de M. Rajoy i per la supèrbia de pensar que ells eren intocables. Rajoy se’n va, a més a més, afectadíssim per la rebolcada inesperada, per la traïció del PNB i perquè els independentistes l’han fet fora amb els seus vots legítims. Ha passat una setmana i res del que havien predit els tertulians de la por no s’ha acomplert. La borsa ha pujat i la prima de risc ha baixat. La inestabilitat que havia de venir no ha tret el nas. És a dir, l’Íbex-35 ha donat vida a Pedro Sánchez i ha començat a deixar de banda Albert Rivera. Rajoy –que consti en acta– se’n va anar del Parlament amb 'fair play', amb un discurs elegant i desitjant el millor a Sánchez. Podia fer una rebequeria de mal perdedor i, en canvi, va acceptar les normes democràtiques, encara que fos amb ganyota de restrenyiment. Després, també ha plegat del PP amb la dignitat que li queda, ha plantat cara a Aznar i ha tocat el dos. Rajoy té sort que, per distreure’s, aquest estiu té Mundial de futbol. Dos partits al dia. I, quan s’acabi, comença el Tour, la seva passió. Ell no odia l’esport. No és com el nou ministre de Cultura... i Esports. Quin país.