Pascal tal qual / Míster Màster

Pascal tal qual

M’agraden els perdedors. I, encara més, si cinc minuts abans que els decapitin tenen la dignitat d’anar-se’n amb el cap alt i, sobretot, mantenint-lo al damunt de les espatlles. El cap de setmana passat, la política va passar per damunt d’una Marta Pascal que durant dos anys, i fins a aquell moment, havia estat una endreçada coordinadora del PDECat. Vet aquí una altra marca que desapareixerà en un tres i no res a favor de la Crida Nacional per la República. Canviem els noms però s’arrossega un problema: el discurs públic, abrandat i il·lusionant, continua sent molt més eufòric que la realitat, eixuta, que els mateixos protagonistes admeten 'off the record'. En nom del mandat popular, s’apunten a la política de la puntada endavant amb més murrieria que intel·ligència. En nom de la transversalitat, es creen noves sigles per mantenir la flama de la permanència en el poder i de la supervivència contra un Estat on encara ressona l’"a por ellos". Marta Pascal, per tocar de peus a terra, per mirar de posar sentit comú quan més calia i per saber llegir en quin moment del partit estàvem, ha estat fulminada. L’eufemisme del pas al costat ja no cola. Quan li van fer saber que al partit no tindria “ni cadira ni micròfon”, es va rendir a Puigdemont. Encara gràcies que li permetin continuar sent senadora. Per la manera com li han fet el llit, no m’estranya que les úniques llàgrimes les vessés quan es va abraçar a Andoni Ortuzar, del PNB. A Pascal mai li agrairem prou que fos peça clau –discreta i valenta, silent i diligent– per carregar-se Mariano Rajoy. Sense ella, la moció de censura no hauria prosperat, encara avui el PP seria a la Moncloa i Pedro Sánchez s’hauria quedat amb un pam de nas. Potser ella no ha canviat la història de Catalunya –tampoc mai no havia aspirat a sortir als llibres– però sí que ha estat imprescindible per canviar la d’Espanya. Tal qual.

Míster Màster

Els guanyadors, segons com, em fan ràbia. I encara més si per aconseguir els seus objectius han fet servir argúcies al límit del reglament. Pablo Casado, això sí, ha estat escollit president de Partit Popular de manera democràtica, després d’unes primàries a dues voltes com no s’havia vist mai en un partit de dretes a Espanya. Veient el passat universitari de Casado, segurament el procés que l’ha dut a liderar el PP és dels episodis més nets del seu currículum. A Harvard ni se l'hi ha vist ni se l’hi espera. I no només el màster a la Universidad Rey Juan Carlos i els quatre treballs que no troben per enlloc portaran cua. L’estranya manera de llicenciar-se en dret està mereixent una investigació. Va trigar set anys a treure’s la meitat de la carrera i, després, en tan sols quatre mesos va aprovar les dotze assignatures que li quedaven penjades. Sembla que les trucades d’Esperanza Aguirre perquè ajudessin el nou diputat madrileny hi podien haver fet molt. Aquest és el seu titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida. És un líder amb peus de fang. El dia que l’imputin, com ha passat amb Cristina Cifuentes, se li haurà esfumat la carrera política. Si és capaç de mentir amb la seva vida, quines trampes no farà per arribar al poder? De moment, Casado n’ha tingut prou amb un discurs i menys d’una setmana per llançar cinc idees per acontentar la seva parròquia i, de passada, temptar alguns votants de Ciutadans perquè tornin a la casa gran de l’espanyolisme recalcitrant: reconquerir Catalunya, fer realitat Tabàrnia, endurir el Codi Penal per assegurar la unitat d’Espanya, carregar-se la llei de l’avortament i abaixar els impostos de manera espaterrant. Veurem què triga, aquest guanyador vanat d’ell mateix, a sortir amb la cua entre cames. Que s’afanyi a presentar propostes perquè el seu compte enrere ha començat. Les xarxes socials ja no en deixen passar ni una.