Els nostres Fets d’Octubre / La divisió era això

Els nostres Fets d'Octubre

L’esperança de vida dels catalans és de 83 anys. Per sort, més enllà dels llibres d’història i de la Viquipèdia, encara hi ha molts conciutadans que van viure els Fets d’Octubre del 34 i poden explicar els titulars que els han quedat a la memòria. Ara som nosaltres els qui estem construint els records que els nostres fills explicaran quan siguin avis. No sabem, encara, quin to tindran les seves paraules. No sabem si faran un relat èpic o encomanaran la tristesa d’aquests dies que haurien de ser emocionants i no ho estan sent. De tan immersos com estem en els fets d’aquest mes d’una efervescència angoixant, ens costa agafar distància i cada detall sembla la fi del món. En aquest octubre, cada dia, un capítol. I nosaltres en som els protagonistes. Des del dia 1, que va tocar custodiar urnes, entomar garrotades i, malgrat tot, votar. El 3, aturada general contra la repressió i el discurs del rei. El 4, la resposta “Així no, Majestat” de Puigdemont. El 5, l’adeu a CaixaBank i el Sabadell. El 6, Trapero a l’Audiència. El 8, l’unionisme es manifesta com mai. El 10, Puigdemont proclama i suspèn la declaració d’independència en mig minut. El 16, empresonen Sànchez i Cuixart. El 17, la manifestació d’espelmes per la llibertat. El 19, Puigdemont responia, amb l’ambigüitat calculada, que el Parlament no va votar cap declaració d’independència. Però encara que sigui un no amb la boca petita, Rajoy, amb les ulleres de la repressió posades, interpreta que sí, i demà, el 21, reunirà els ministres per intervenir Catalunya amb l’article 155, que, en realitat, s’assembla molt al 26 que recorden els avis de més de 80 anys: “En cas de tal compromís, el govern té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país”. I el poble? “El poble a prendre pel cul! Per aquestes dirimències, en té prou amb conferències de sant Vicent de Paül”.

La divisió era això

Ningú sap com s’acabarà el Procés. Vivim al dia, la incertesa no va més enllà de demà passat i temem que el que n’acabarà explicant la història potser no ens agradarà. La realitat, però, és que després d’anys d’oasi, de convivència prou enraonada i de fer veure que no passava res, avui som una població dividida. No és tan sols la batalla de banderes als balcons, ni comptar qui porta més gent a la mani del dia. Em sap molt greu però, ara sí, el que va explicar Fernández Díaz de famílies i d’escales de veïns on creixia la tensió s’està complint. Tots en tenim, per més que ens costi acceptar-ho, massa exemples al voltant. Conec amics que han deixat de fer esport conjuntament. Han decidit desar la raqueta durant uns mesos perquè, per més bé que s’ho passaven a la pista, van notar que les converses de vestidor d’abans i després de la partida cada vegada s’escalfaven més. L’un ja faria dies que hauria empresonat Sànchez i Cuixart. L’altre ja no posa Antena 3 i considera que amb els resultats de l’1-O n’hi ha prou i de sobres per proclamar la República. Un empresari de més de cent treballadors -que té i mantindrà la seu al Vallès- m’explica, amb preocupació, què passa a l’oficina i a la fàbrica quan hi ha una aturada, a les dotze, per protestar contra l’agressió policial del dia del referèndum o per demanar la llibertat de Sànchez i Cuixart. La meitat dels treballadors s’aixequen i surten al polígon, l’altra meitat continuen feinejant a la taula o a la màquina. L’educació i el respecte salven la situació, però entre uns i altres creixen els recels i es fan grupets. I el que més el preocupa de tot: les mirades. Nota que s’escruten, s’etiqueten: a favor o en contra, indepe o espanyol. De cop i volta, tots van ara per la feina com si duguessin un post-it enganxat al front. Civilitzats, tanmateix. I que duri.