No menjaré la sopa imposada / Tirar-se els morts pel cap
No menjaré la sopa imposada
No he estat mai gaire seguidor de la Mafalda, per bé que al meu entorn he vist com es feien panxons de riure amb les reflexions de la nena saberuda que odiava la sopa. Tampoc soc un expert en Quino, però sí que he col·leccionat tots els llibres que ha publicat de vinyetes de futbol. Els volums de Lumen sempre m’han acompanyat de mudança en mudança. Tot i que renegava del futbol, com a argentí es commovia per un gol de Kempes o Maradona. Però, alhora, sabia agafar distància i subratllar les múltiples bestieses d’aquest fenomen social que tanta violència ha generat als estadis del seu país. Considerava, però, que no tot és blanc o negre. Amb River o Boca no s’acaba el món. Si el papa Francesc és de San Lorenzo de Almagro, Quino era d’Independiente de Avellaneda, tot i que no en devia ser gaire si només havia anat al seu estadi a veure dos partits. Quan no s’està del costat dels guanyadors, la manera de veure el món ja és diferent. Una actitud. La d’assenyalar el poder insaciable, les desigualtats socials, les ironies de la vida i denunciar per on s’esberlen les costures del món, en tots els sentits. La sensibilitat ecològica, per exemple, ja era en els acudits de Quino abans que el medi ambient fos a l’agenda dels governs i dels mitjans.
Sempre hi ha un acudit per a cada ocasió. L’encert dels genis és travessar els temps. En mesos de burofaxs i de marxes enrere, hi ha aquella vinyeta que recorda que els millors futbolistes són d’extracció humil i després esdevenen astres insuportables. L’humor com a arma imprescindible de supervivència. Per a qui el practica i per a qui el consumeix. És la rebequeria esmolada, el negar-se a menjar el plat de sopa de la imposició. Què és un ninotaire sinó algú que intenta millorar la realitat? Ell ho ha aconseguit, a través de la sàtira, que potser és la forma més elegant de criticar. Aquest és el millor llegat. I per això ha transcendit. Universalment. Quino quedarà.
Tirar-se els morts pel cap
No m’he quedat mai despert per veure la cerimònia dels Oscars en directe. Encara menys per veure el primer debat entre Joe Biden o Donald Trump, ensurt o mort. El guió del xou televisiu tenia, com un dels sis punts proposats pel periodisme i pactats per les dues candidatures, la pandèmia del covid-19. És el tema. Arreu. Als Estats Units estan en 2.188 casos per cada 100.000 habitants. A Catalunya, en les dues últimes setmanes i per entendre millor la magnitud del problema, cap de les ciutats més grans i més poblades no supera els 500 casos per 100.000 habitants. Als Estats Units s’han infectat ja –amb proves fetes i resultats oficials– més de 7 milions i mig de ciutadans, i el més esgarrifós de tot: la vigília del debat es registraven 205.000 morts. Això significa que han mort més nord-americans en set mesos de coronavirus que en la suma de víctimes pròpies en les últimes cinc guerres on les seves tropes han participat sense l’èxit que s’esperava. Entre Corea (1950), Vietnam, la Guerra del Golf, l'Iraq i Afganistan (2020) han mort 86.000 soldats.
Amb la gràfica americana demostrant que estan a punt d’entrar a la tercera onada de contagis i amb el virus estenent la perillosa taca d’oli cap als estats del sud, l’Institut de Mètriques i Avaluacions de Salut de la Universitat de Washington prediu que, a final d’any, el nombre de morts arribarà als 370.000. Una barbaritat. Una calamitat. Publiquem les xifres a l’engròs i, al darrere de cada unitat hi ha una persona, una història, una vida. Escapçada. Aquí i allà. Per això creia que no es tirarien els morts pel cap. La crítica a la gestió estava cantada, la defensa demagògica també. Però el que no comptava és amb la frase de Trump. Al meu entendre, la que va resumir el debat. “Si tu fossis president, no hi hauria 200.000 morts, n’hi hauria dos milions”. Intolerable falta de sensibilitat i de respecte. No per Biden. Pels qui fa set mesos eren vius i al novembre ja no podran votar.