El llistó independentista / Rèquiem per la tercera via

El llistó independentista

Avui comença la campanya electoral. Calcem-nos. Contra Catalunya es vota millor. No diguem, ja, contra l’independentisme. No és victimisme. És, senzillament, una constatació històrica que s’ha anat revifant en l’última dècada, d’ençà de la retallada de l’Estatut i de “la desafecció” cap a Espanya, per dir-ho en els termes de Montilla. A partir d’aquesta nit, els mítings, els debats i les entrevistes als candidats aniran farcits de perles, exageracions, demagògies, mitges veritats i mentides rotundes. Pedro Sánchez, cada dia amb els ulls més espantats, haurà de brandar la bandera d’Espanya com el primer. Pablo Casado haurà d’aparcar la falsa tebior de les últimes setmanes per no deixar-se encalçar per la ultradreta. Albert Rivera, guillotinat per les enquestes i abandonat per l’Íbex i els mitjans influents, pot convertir-se en el tigre ferit que esmoli les urpes i l’enginy per no fer la fi del cagaelàstics. I Vox? En tindrà prou fent de Vox. Franquistes blanquejats com a demòcrates que mantindran la seva coherència de l’España una, y no cincuenta y una. Sembla mentida com, de cop i volta, als feixistes se’ls ha passat a anomenar “nostàlgics” amb una complicitat mediàtica que fa esgarrifar. A partir d’avui, no hi haurà minut en què a l’independentisme no se l’equipari amb terrorisme, la violència serà el pa nostre de cada dia, Puigdemont serà un trofeu de caça i no hi haurà ni un bri d’empatia per als nou sentenciats amb penes duríssimes. Mentrestant, Asens jugarà al límit de l’orsai, Rufián intentarà pair aquella escridassada que el va desorientar, Borràs exhibirà vocabulari per tapar les incoherències de les seves sigles i la CUP dirà, sense embuts, que va al Congrés a bloquejar l’Estat. Més enllà dels estirabots d’uns i altres, i dels càlculs partidistes, la gran resposta a la sentència del Suprem serà anar a votar. El 28 d’abril hi va haver 1.512.000 vots independentistes. Aquest és el llistó.

Rèquiem per la tercera via

La màxima de sempre. Si al PSC li va bé a Catalunya, el PSOE guanya les eleccions generals. Si no, malament rai. Per això, aquesta setmana, quan Miquel Iceta va adonar-se de la mala maror que hi havia aquí perquè, tot d’una, en el programa electoral del PSOE havien desaparegut el federalisme i la plurinacionalitat, va posar-se les mans al cap. I Iceta, que era un polític amortitzat, que ja es veia de president del Senat i es va quedar amb les ganes, ha hagut de tornar-se a arremangar perquè el PSOE no jugui amb les coses de menjar. Ell, més que ningú, sap que Pedro Sánchez predica sal i ven vinagre. I sap que, a deu dies d’unes eleccions transcendentals, convé no trepitjar cap mina. Iceta, doncs, ha forçat la marxa enrere. Però l’explicació que Sánchez ha donat per justificar el motiu pel qual s’havia evaporat el federalisme com per art d’encanteri, encara ha estat pitjor. Ha volgut fer creure que la desaparició sobtada es devia que la feina estava a mig fer. Els periodistes, mala gent, s’havien precipitat a mirar un document de treball que no era definitiu. Segons Pedro Sánchez, el programa estava en fase de construcció i, per tant, encara havia d’incloure la proposta de la reforma federal a la Constitució, i encara faltava parlar de l’Espanya plurinacional i recollir l’esperit de la Declaració de Granada i que si naps i que si cols. Sopars de duro. ¿Qui es pot creure que, a tres dies de començar una campanya electoral, a menys de quinze dies d’uns comicis, el PSOE encara no té el seu programa a punt? A més a més, quan es tracta d’una repetició d’unes eleccions, ¿qui es pot empassar que el PSOE ha canviat el seu programa respecte a fa mig any, en coses tan nuclears com aquesta? Arribats a aquest punt, ja no és qüestió de quina paraula apareix o desapareix del programa socialista. El problema és que la idea de l’estat federal ha mort. Com diria aquell... “Que el federalisme no existeix, idiota”.