El GPS de Romeva / La bèstia de Beitia

El GPS de Romeva

“Fer una República no és una tasca fàcil, ràpida o indolora. I si algú ho creu, lamento dir que enganya o s’autoenganya”. Llegeixo aquesta frase del nou llibre de Raül Romeva i, a l’instant, penso en les respostes que li acabo de sentir a Quim Torra a l’entrevista que li ha fet en Basté aquest dijous. El president té un argument bumerang que sempre el torna al mateix lloc, a una independència retòrica, gairebé obsessiva. Mai diu, però, com ni quan ni de quina manera pensa arribar-hi. Quan Torra confessa que “Si veiés que no puc portar el país a la independència, plegaria”, automàticament l’oient que no fa volar coloms, sigui del color que sigui, pensa, doncs a què esperes? És a dir, no són només les paraules les que reclouen el president en el seu bucle. Sembla que ho diu de debò, que n’està convençut. ¿És això, potser, allò que l’autor en diu “autoenganyar-se”? El llibre 'Esperança i llibertat', començat per Romeva a Estremera i acabat de redactar a Lledoners, té molt més que el valor d’algú que pensa i escriu entre barrots. No són, tan sols, anècdotes de presó, trasllats en furgoneta i declaracions davant del jutge ben escrites per un autor amb quatre novel·les a les prestatgeries. Esbossa, ell sí, un camí cap a la llibertat, aclarint que no és senzill ni còmode ni curt. Perquè Catalunya sigui una República, és conscient que calen molts més sacrificis i un GPS. No només hem de saber on anem sinó, sobretot, com anar-hi. Cal assumir riscos, jugar-se-la, pagar un preu alt i, sobretot, dialogar, negociar i acordar. Per a Romeva el camí és irreversible i no hi ha marxa enrere. Però ens cal temps i el ferm convenciment de molts més catalans que ara passen del Procés, el critiquen o hi estan radicalment en contra. Mentrestant, cap alt, mirada llarga, verb serè i mà estesa. Això, sempre. Amb tothom.

La bèstia de Beitia

Aquesta setmana ha estat notícia que l’expresident balear José Ramón Bauzá abandona el Partit Popular perquè Casado li sembla massa tou amb els nacionalismes. En el súmmum de la coherència, Bauzá té tots els números per desembarcar a Vox, que, com tothom sap, de nacionalista en té més aviat poc. Hi ha hagut una segona fuga del PP, però, que ha passat molt més desapercebuda. Ruth Beitia, la primera i única medalla d’or espanyola en atletisme, havia de ser la candidata del PP a presidir el govern de Cantàbria. Per sorpresa, la saltadora d’alçada ha decidit abandonar la política, del tot. Adéu a ser la candidata, adéu a l’executiva nacional del PP i adéu a la secretaria d’Esport. Una protegida de Pablo Casado es bat en retirada. D’una banda, des del PP de Cantàbria li han fet el llit. De l’altra, una relliscada pública de Beitia li ha fet adonar-se que no tothom val per a tot. Resulta que en una entrevista amb Carlos Alsina, a Onda Cero, Beitia va equiparar el maltractament animal amb la violència de gènere. Després es va disculpar. Pels “nervis del directe” havia dit una cosa que no pensava, ni ella ni el seu partit. Massa tard, la frase “S’ha de tractar per igual un animal maltractat que una dona” ja s’havia fet viral.

Als Jocs de Rio, fa dos anys, Ruth Beitia va saltar 1,97 metres. Aleshores tenia 37 anys. Havia posposat la seva retirada fins a complir el somni de ser campiona olímpica. I ho va aconseguir de manera brillant. L’objectiu polític se li ha estroncat molt abans. Se n’ha anat a casa abans del primer salt. Ha vist que, en política, els teus amics són els primers a bellugar-te el llistó i, si convé, a enretirar-te el matalàs perquè la trompada sigui més sonada. Aquí no som campions olímpics de res perquè no ens deixen participar, però aquest esport nacional de la traveta als propis, també el practiquem amb delit.