El detector del Carles / La pel·lícula de Rajoy
Periodista i escriptorEl detector del Carles
A Barcelona i gràcies a l'ARA vaig conèixer en Carles Capdevila. Era, per damunt de tot, un humanista que va trobar, en l'àncora de l'humor, l'oscil·lació emocional necessària per anar surant sense enfonsar-se. Els catalans vam tenir la sort que, en la seva feina –a la ràdio, al diari, en llibres o en xerrades–, ens va intentar encomanar aquesta arma de vida. El truc del Carles, que va anar esmolant amb els anys, consistia a observar, callar i saber retratar, amb pinzellades intel·ligents, tot un món de mones. Saber enriure'ns de nosaltres mateixos és un esport que no està de moda, però aviat algun premi Nobel descobrirà allò que l'enyorat Capdevila ja sabia: que és imprescindible per a la salut. El seu llegat està ple de sentències afinades que, tot d'una, ens han obert els ulls sobre l'educació, els valors, la política o l'estupidesa humana, si és que això no és una redundància.
Avui, però, en trio una que, quan la vaig llegir en la seva columna de referència al diari, em va doldre que no se m'hagués acudit a mi. "Som el que semblem". Quin fibló enverinat. Quina veritat tan ben dita en quatre paraules que juguen, fins i tot cacofònicament, amb el "Som el que mengem" que ens han gravat a la pell. Certament, en aquesta societat distreta, amb els ulls més pendents de la pantalleta que del paisatge, amb més necessitat de 'likes' que de petons, el detector dels defectes socials del Carles va constatar que som en l'era del postureig. No és que les aparences enganyin, és senzillament que els rendim culte en progressió geomètrica. Si no pengem a Instagram la 'fideuà' que ens menjarem, el dia ja no és complet. La vida en un clic. La felicitat ventilada de cara a la galeria, les pors tancades al calaix de les misèries i els dubtes –tan necessaris– dissimulats tant com es pugui. Demà farà un any que va morir el Carles. No era veritat que per als morts no passava el temps.
La pel·lícula de Rajoy
A Sofia conec Raymond Wagenstein. És un home que arrossega el sentit de l'humor de la supervivència i que viu amb una màxima: "No et fiïs mai de les persones que no beuen alcohol". Malgrat la meva tara, que descobreix a misses dites, entaulats en una 'trattoria', ha decidit publicar-me una novel·la en búlgar. Ell era un crític de cinema mordaç i els productors temien les seves columnes, mentre que al seu pare, un director de gran renom i moltes pel·lícules de trajectòria, només li esmenava la plana en privat. Quan el comunisme es va ensorrar, Wagenstein va ser el primer a fer una cosa que havia estat prohibida en l'antic règim: el 1990 va muntar una editorial. La primera. Ara treu quatre llibres a la setmana, la majoria dels quals són d'autors estrangers.
En els últims anys, Colibrí –que és un dels grans segells del país– ha publicat Quim Monzó i Vicenç Villatoro, en la seva reconstrucció dels avantpassats d'en Bassat. Al sopar parlem del festival de cinema de Sofia, que ha sabut trobar una temàtica peculiar. Només entren a concurs les pel·lícules que són guions adaptats de novel·la. Els Wagenstein, que també en són els organitzadors, parlen de les obres que estan triant per a la quarta edició del festival. I aleshores, amb el sarcasme que encara porta dins, em diu que totes les pel·lícules d'avui en dia són massa llargues i els sobren molts minuts: "Hi ha moltes vegades que el film ja s'ha acabat però la projecció continua". Una bona observació. No només passa en el cinema. M. Rajoy ja és un polític amortitzat. Potser el seu llegat s'allargarà encara un temps més, però la seva pel·lícula s'ha acabat. Només l'interessat càlcul del PNB –una altra vegada uns secundaris que acaben sent protagonistes– el podia condemnar a arrossegar la seva pena a totes les pantalles. No hi podia haver final feliç.
