El conte de la caixa fonedissa / La gran ofensa de Rajoy
El conte de la caixa fonedissa
Hi havia una vegada un país de gent treballadora i estalviadora que guardava els seus diners en entitats financeres sense ànim de lucre. L’obra social era un valor. La proximitat, un altre.
Les persones i les empreses volien l’oficina a prop, coneixien la directora de la sucursal i sabien a quina hora sortia a esmorzar l’home de la finestreta. Era una qüestió de confiança. Nosaltres obríem una llibreta i ells ens feien sentir tranquils.
Només fa deu anys, a aquesta hora, a Catalunya teníem deu caixes d’estalvis. Avui, amb l’excusa de la crisi, ja no en tenim cap, i, amb l’excusa del Procés, els dos grans bancs han fugit preventivament: el Banc Sabadell ha desembarcat a Alacant i CaixaBank ha volat a València dient-nos, sense posar-se vermells, que així garanteixen els nostres dipòsits. En deu anys hem passat de tot a res.
La pel·lícula del peix gros que es menja el petit l’hem viscut a la velocitat d’un tràiler. Caixa Manlleu, Caixa Terrassa i Caixa Sabadell s’uneixen i creen Unnim. En un tres i no res, el BBVA es cruspeix Unnim. Caixa Catalunya, per dissimular la jugada, passa a dir-se CatalunyaCaixa i engoleix Caixa Manresa i Caixa Tarragona. CatalunyaCaixa, però, també passa a millor vida, xuclada per la voracitat del BBVA, que ja se n’ha menjat cinc. Caixa Girona queda absorbida per La Caixa abans que l’obliguin a canviar els rètols de les torres negres de la Diagonal i la converteixin en CaixaBank. Caixa Laietana es dissol dins de Bankia. Caixa Penedès, gairebé sense adonar-se’n, ja forma part de Banc Sabadell. No em crec que sigui casual la manera de desballestar tot el canemàs del nostre sistema financer fins a deixar-lo a zero. L’ordidor de la trama ha estat un geni. Vet aquí un gat i vet aquí un gos, les nostres caixes ja s’han fos. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, la nostra banca s’ha acabat.
La gran ofensa de Rajoy
Posem-nos, per un moment, en la barba de Mariano Rajoy. Entenc que el president del govern espanyol no vulgui que Catalunya marxi, que s’aferri a l’imperi de la llei i que ho batalli amb totes les armes judicials. Allò que em rebel·la, gairebé al nivell d’haver atiat la catalanofòbia, és l’ús de la mentida per justificar els seus arguments. Dimecres a la tarda, al Congrés, va decidir explicar “ los pormenores de lo ocurrido el 1-O ”. I aquí comença el relat d’un dia que ell va viure per televisió o a través de les explicacions d’Enric Millo: “Las urnas llegaron llenas y se votaba en las calles o en casas particulares”.
“El gobierno dijo: vote usted donde quiera y cuantas veces le venga en gana. No se preocupe por el resultado, que está escrito de antemano”. “Hubo más votos que habitantes en algunas localidades”. És lògic que la veritat li faci nosa. Algun dia es farà la pel·lícula de les urnes, la fabricació, l’arribada a Catalunya, la custòdia clandestina, el repartiment discret, el mèrit de fer-les arribar a lloc i l’heroïcitat pacífica de custodiar-les quan, ja amb paperetes a dins, s’acostava la policia per requisar-les. El nivell d’èpica i d’emoció de tanta gent que hi va intervenir, i que se la va jugar, i que va mantenir el secret col·lectiu més ben guardat de la història del país, no mereix les mentides de Rajoy dites en seu parlamentària. Que digui que és il·legal i fraudulent i sense garanties, s’entén. Que reescrigui la història, sense haver-la viscut, és un insult. A sobre, parla de “las burdas manipulaciones que ese día se vertieron sobre la Policía y la Guardia Civil”, com si l’atonyinada massiva no hagués existit. És el que ell en diu “todo dentro de la ley y para hacer cumplir la ley”, sense saber que aquí hi ha hagut una vulneració de drets fonamentals en cadena. Ell encara no ho ha vist. El món, per una vegada, sí.