La carpeta europea / La mort d’un escriptor
EscriptorLa carpeta europea
Ara ho he entès. Reconec, però, que m'ho han hagut d'explicar. No entenia per què, podent tenir un govern al mes de gener, tenint l'oportunitat de fer decaure el 155 des de llavors mateix, hem deixat passar sis mesos i encara som al mateix lloc. Es tracta, precisament, d’això: acumular greuges. L’estratègia consisteix a engruixir la carpeta europea. Hi ha l’esperança que, amb tant de material, hi hagi un dia que obrin els ulls i li toquin el crostó a Espanya pel seu paper galdós, repressiu i poc democràtic. És per això, em diuen, que JxCat va tensar per investir Puigdemont, Sànchez, Turull i de nou Puigdemont. Calien quatre 'nos' ben públics, dits des de la política i des de la justícia, abans de nomenar Quim Torra. Amb els consellers, igual. Encara que Rull, Turull, Puig i Comín tenen els seus drets polítics intactes per poder prendre possessió del càrrec, Rajoy està quedant retratat negant-se a publicar el seu nomenament.
Es tractava de restituir Puigdemont i els consellers, sí, però també hi ha la voluntat d'assenyalar que ara és la Moncloa qui se salta la llei. I, així, la carpeta europea va creixent. A dins, hi ha la impossibilitat de fer un referèndum, hi ha els mastegots policials de l'1 d'octubre, hi ha la detenció de Sànchez i Cuixart per uns delictes inventats, hi ha l'empresonament de la presidenta del Parlament i la resta de presos polítics. Hi ha no poder investir qui guanya les eleccions, hi ha la persecució del color groc, hi ha el desig de canviar la llei per obligar a jurar el càrrec de la manera que ells volen i per fer passar per rebel·lió del segle XXI el que és un moviment legítim, pacífic i il·lusionat. La carpeta europea està a punt de rebentar, però ¿de debò algú es pensa que hi hauria un dia que deixaran de passar-la d'un costat a l'altre de la taula?
La mort d'un escriptor
Ara ho he entès. Esperem que un autor mori per recuperar la seva obra. Si el coneixíem, l'havíem llegit i ens havia agradat, ho aprofitem per anar a la lleixa de casa i agafar aquell volum que ens havia deixat un bon regust. Si l'autor del qual parlen a les notícies no sabíem ni qui era, trobem tantes frases seves aquí i allà que, tot d'una, ens venen ganes de descobrir l'escriptor d'aquelles ocurrències. En una sola setmana, la mort de Tom Wolfe i Philip Roth, dues veus que ens han explicat Nova York i els Estats Units amb precisió i cruesa, ens han situat davant d'aquest fenomen. Ens cal que un autor mori perquè ens cridi l'atenció. L'un i l'altre han construït una obra coherent durant seixanta anys, han deixat un llegat literari de primer ordre i és curiós observar com, de cop i volta, ens agafa la pressa per tenir la seva novel·la a les mans.
De fet, agafar el llibre d'un mort encara calent és fer-li un funeral íntim. És el nostre homenatge particular. És la manera que tenim de convertir-lo en immortal. És una manera d'assegurar que l'escriptor no fuig de les nostres vides. Ell continua aquí a través dels seus personatges, que –quina paradoxa del creador– li han sobreviscut. És la manera que tenim d'assegurar-nos que el podrem continuar tenint a la vora, encara que ens hagi abandonat, i que la seva obra ens continuarà esgarrifant o emocionant. També és –diguem-ho tot– un gest egoista. És la forma que tenim de conjurar la mort. A mig camí de la superstició i de la recança, és la manera de dir jo soc aquí i encara em puc endinsar en les teves històries. Llegeixo en tant que soc en aquest món i vaig descomptant els autors, els creadors, els esportistes, els parents i els amics que eren en un costat i, en un tres i no res, han canviat de bàndol. I que duri. L'últim, que tanqui el llibre.