El carisma de Trapero / El cinisme de Lamela
El carisma de Trapero
L’absolució del major no és menor. Després de tres anys de ser baquetejats per un “A por ellos” policial, judicial, mediàtic i monàrquic, amb penes de 100 anys de presó, tres presidents de la Generalitat fora de circulació i l’independentisme dividit fins a límits incomprensibles, finalment una sentència de l’Audiència Nacional ens dona una satisfacció. No perquè hagi regalat res a ningú, sinó perquè tenim la sensació que ara sí que s’ha fet justícia. Els Mossos d’Esquadra no van ser el braç policial del cop d’estat de l’1 d’Octubre, com se’ns pretenia fer beure a galet des del 2017. Per tot plegat, en l’absolució del major Trapero i de la cúpula policial, he percebut una gran satisfacció –transversal, sincera, gairebé emocionada– per part de molta gent que no el coneix de res. Josep Lluís Trapero te un bé molt escàs, el carisma. El major va entrar a les nostres vides en un moment de greu commoció. El 17 d’agost, amb l’atemptat a la Rambla. La seva veu de doblador i la transparència a l’hora d’explicar els detalls dels fets fins allà on podia ens van tranquil·litzar quan no podíem dormir. Quan la por ens encongia, l’uniforme de Trapero era far i fe. La màniga curta de la camisa blava demostrava que no amagava res. En el clímax de la crisi, va saber comunicar. I no estava per brocs. “Si em fan la pregunta en català responc en català, si me la fan en castellà... Aquí no ens imposaran tampoc... Bueno vale, pues molt bé, pues adiós”, va dir, davant la mirada atònita dels consellers Forn i Mundó, mentre s’alçava un periodista i marxava de la sala de premsa. Va ser la frase de l’any dita per l’heroi del moment. Al judici del Procés, Trapero, fidel a la legalitat, va revelar que tenia el pla a punt per detenir Puigdemont i tot el govern si la justícia els ho ordenava. I ningú no ho va dubtar. És la credibilitat guanyada pel rigor, la feina i la seriositat. Per tenir l’ego acotat. Per no concedir entrevistes. Un professional. Per això ens agrada.
El cinisme de Lamela
La sentència de l’Audiència Nacional ens satisfà, també, perquè per primera vegada hi ha un relat oficial d’aquells dies decisius que se cenyeix als fets tal com van passar, lluny de fabulacions interessades. Els ciutadans de bona fe que eren prop de la conselleria d’Economia el 20 de setembre del 2017 o els qui vam anar a votar l’1 d’Octubre, ens posàvem les mans al cap quan sentíem els testimonis de les forces de seguretat de l’Estat en les causes contra el Procés. La nostra realitat topava amb la seva ficció cisellada, oportunament i maliciosa, per fer passar el clau per la cabota. Ara, la sentència que absol Trapero desacredita el coronel Diego Pérez de los Cobos i el tinent coronel Daniel Baena. Vet aquí un consol estèril per als qui són a la presó. Però, encara que no s’esmenti enlloc, aquesta absolució també deixa retratada la jutge Carmen Lamela. Ella en va fer la instrucció que ara queda en paper viciat. És la mateixa Lamela que va enviar a presó Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, per sedició, fa més de tres anys. És, també, qui va instruir el cas del bar d’Alsasua i va imputar nou joves per delicte de terrorisme, un terme que va descartar el veredicte del judici. Amb Sandro Rosell, Lamela va ordenar detenir-lo i li va denegar la llibertat sota fiança fins a tretze cops durant gairebé dos anys. Després de la sentència absolutòria de l’Audiència Nacional, va quedar palès que la instrucció de Lamela no s’aguantava per enlloc.
Tant se val si Lamela beu coca-cola a totes hores o mira els partits des de la llotja del Bernabéu. Massa vegades ens quedem amb les anècdotes biogràfiques i no fiscalitzem la feina d’una jutge. El Consejo General del Poder Judicial la va enviar al Suprem, com a premi, pels serveis prestats. Potser hauria merescut un càstig per fer, com s’ha demostrat recentment amb el cas Rosell i el cas Trapero, un maquillatge penal que si no és prevaricació, s’hi assembla molt.