Però, tot això és legítim?

Des de fa uns mesos, un problema travessa tots els debats sobre les iniciatives legislatives i executives promogudes pel govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Especialment, aquelles que no són reconegudes pel govern espanyol com a ajustades a l’ordenament jurídic constitucional, no pas perquè siguin inconstitucionals per se i, com a tals, il·legals, sinó perquè els intèrprets amb autoritat constitucional reconeguda formalment, tot i la seva submissió a les directrius polítiques de l’executiu, les consideren com a tals, encara que, com qualsevol interpretació, pugui ser discutida per uns altres intèrprets igual d’autoritzats però no reconeguts. Aquest problema és la diferència entre legalitat i legitimitat, un tema clàssic en la filosofia del dret i en el pensament polític moderns.

Des de les instàncies de poder espanyoles (legislatives, executives i judicials, a l’uníson) es repeteix que el que no és legal no és legítim. Des del govern i el Parlament catalans, al contrari, se sosté que no tot el que no és legal pot considerar-se il·legítim, i, en conseqüència, que és possible promoure iniciatives legislatives encara que no siguin reconegudes com a legals perquè són, precisament, legítimes. Per a uns, així, legítim és sinònim de legal, mentre que, per als altres, hi pot haver coses legítimes que no siguin estrictament legals. Deixo molt conscientment de banda disbarats teòrics, insostenibles de manera racionalment argumentada, com el que Rajoy ha estat afirmant, i amb ell tota la tropa que repeteix el seu argumentari, des del 7 d’octubre (“el que no és legal no és democràtic”), perquè és difícil trobar antecedents d’una certa solvència per avalar una absurditat com aquesta.

Què volem dir quan parlem de “legalitat”? Què volem dir quan parlem de “legitimitat”? Com ja sabia Aristòtil, fa vint-i-cinc segles, és molt difícil, si no impossible, discutir sobre qualsevol cosa si abans no ens posem d’acord en el sentit que tenen les paraules. Per això, el que durant segles va ser considerat el filòsof sempre començava a pensar a partir del que, en grec, és la paraula més repetida en els seus textos: “ légetai... ” (“es diu...”). Preguntem-nos, doncs, què diem quan parlem de “legalitat” i de “legitimitat”. Pot ser un bon punt de partida per no perdre’s en consideracions impertinents des del punt de vista lògic.

El Diccionari de la llengua catalana de l’IEC defineix legal i legalitat com allò que és “conforme a llei”. I, segons això, la legalitat d’alguna cosa depèn de la seva adequació a la llei, vigent en cada moment, i, per tant, provisional, transitòria o convencional. Legítim i legitimitat, tanmateix, és allò “fundat en dret, vàlid perquè és conforme a llei, als principis acceptats”. És fàcil de veure que, tot i que el que és legal pot ser també legítim, el que és legítim desborda el marc estret del que és legal, ja que el que és legítim apunta a alguna cosa que troba el seu fonament més enllà de la llei, sigui “el dret” o siguin “els principis acceptats”. És d’aquest fonament, extrínsec a la llei, d’on deriva la legitimitat d’alguna cosa. Afegim, a més, que dret, segons entén el diccionari de l’IEC, és “la facultat d’exigir allò que ens és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l’autoritat estableix a favor nostre o ens és permès per qui pot”.

No hauria de ser gaire complicat d’entendre, veient només el significat de les paraules, i estalviant-nos una argumentació més completa d’autoritats, en l’àmbit de la filosofia del dret, per avalar aquesta obvietat, que, mentre que el que és legal només remet, com a fonament seu, a l’adequació a la llei, el que és legítim remet a un “dret” i uns “principis” que estan més enllà de la llei convencionalment vàlida en cada moment.

Així, en les teocràcies medievals, aquest fonament, més enllà de la llei, és Déu, font i inspirador de la legitimitat del que és legal (bibliografia: Tomàs d’Aquino o Francisco Suárez). I, en els sistemes absolutistes dels segles XVI al XVIII, el fonament és el sobirà, última instància de la qual emana la legitimitat de les lleis (bibliografia: Maquiavel o Hobbes). En el pensament polític modern, a partir de les revolucions francesa i americana, quan s’estableixen les bases de les democràcies modernes l’únic fonament reconegut de la legitimitat de les lleis és la voluntat del poble, és a dir, l’acceptació de les lleis per part d’aquells a qui la llei ha de regir.

Per això, Alexis de Tocqueville va formular a La democràcia a Amèrica, un clàssic indiscutible i indiscutit del pensament polític modern, que “quan es vol parlar de les lleis polítiques [...], sempre cal començar pel dogma de la sobirania del poble”. O, en una formulació encara més expeditiva i rotunda: “El poble regna sobre el món polític [...] com Déu sobre l’Univers. És la causa i fi de totes les coses; tot ve del poble i tot hi torna”.

En les qüestions que ens ocupen aquests dies, molta gent es pregunta si el Parlament de Catalunya pot legislar d’acord amb la legitimitat que li atorguen les lleis, encara que puguin contravenir el que unes altres lleis determinen. La resposta és gairebé de parvulari de filosofia del dret: per descomptat! Entre altres raons, perquè el mateix Estatut d’Autonomia vigent el defineix així: “El Parlament representa el poble de Catalunya”. És en virtut d’aquesta capacitat representativa, que determina el seu poder i la seva funció, que no hi ha més l egitimitat per al que el Parlament de Catalunya pugui determinar que “el poble de Catalunya”. Fi de la citació. Fi del debat. I, a partir d’aquí, amb calma i paciència, però amb determinació, a obrar en conseqüència.