On som?

Filòsof i professor a la UdGSom en una situació tan desconcertant que fa bona l’aplicació de la facècia amb què els filòsofs acostumem a protegir-nos davant del repte de començar a llegir Hegel: aquella que constata que, molt sovint, no és que no s’entengui el que diu, sinó ni tan sols de què parla. De manera semblant, davant l’encadenament de situacions incomprensibles en l’actualitat política, és legítim reconèixer no només que no sabem on anem ni què cal fer, sinó que no sabem exactament ni tan sols on som. Així de gran és la desorientació, diria que generalitzada, que provoca el fet de no tenir mapa clar d’acció i ni tan sols brúixola que hi ajudi.

La realitat és que, quan la gent no es parla francament, tard o d’hora sorgeixen els problemes. I és que parlar i enraonar plegats, cosa a la qual un hauria d’acostumar-se molt d’hora, implica capacitat d’escoltar, reconeixement de l’interlocutor i entendre les posicions de l’altre encara que no siguin compartides. Quan cadascú va a la seva, tothom acaba fent-se la seva pel·lícula. D’altra banda, com menys es parla, més difícil és tornar a parlar, com si se’n perdés l’hàbit. I llavors cada fet, per irrellevant que sigui, acaba convertint-se en objecte de disputa ferotge. Davant de cada opció d’acció, les discrepàncies legítimes es tornen irreconciliables. Passa en les relacions personals, quan, per no parlar dels problemes, s’enquisten les diferències i augmenta la distància, fins al punt que fins i tot les paraules acaben sent causa de disputa. I el que passa en l’espai interpersonal passa també en l’esfera política, que hauria de configurar l’espai del comú compartit.

El problema no és la diversitat d’opinions, fruit de la pluralitat constitutiva a l’esfera política: què cal fer, com s'ha d'actuar, com s'ha de respondre a les dificultats, en quin sentit cal prendre la iniciativa. El problema, realment greu, és que la incapacitat de parlar-ne genera marcs de referència diversos. Qualsevol afirmació, aleshores, només té sentit en funció del marc de referència en el qual s’inclou: un marc de referència que condiciona el punt de vista i l’orientació dels judicis i les accions. La qüestió, des del punt de vista epistemològic, és elemental. Provo de pensar, com es deu haver endevinat, sobre l’actual panorama de desconcert, desorientació i confrontació fratricida en el si de l’independentisme.

El problema del fet que la gent no es parli, doncs, no és que cadascú generi el seu relat i les interpretacions que se’n deriven, seguint la tendència a fabricar-se una bombolla en forma d’universos autònoms. Si fos només això, el litigi sobre les interpretacions seria objecte de confrontació, discussió i debat, amb possibilitat d’acord (encara que sigui remota) al voltant del consens sobre els fets i del reconeixement de la diversitat de les interpretacions. El problema és que, en no parlar-se, la gent s’acaba instal·lant en marcs mentals dels quals, com que no són compartits, és molt difícil sortir.

En els debats dels darrers mesos en l’espai polític independentista, s’ha generat, al meu entendre, aquesta dinàmica diabòlica. No és només el desacord sobre iniciatives parlamentàries puntuals o accions polítiques concretes. És que s’han anat generat marcs de referència diferents, que converteixen cada discussió en un camp de batalla, perquè els principis en els quals se sustenten les diferències, que mai no s’han fet explícits ni s’han posat sobre la taula, són els implícits des dels quals es fan anàlisis de situació i es plantegen propostes d’actuació i objectius estratègics. No parlar-ne de manera clara, amb la desconfiança i les reticències que aquesta actitud genera, ha provocat la consolidació i l'enquistament d’aquests marcs de referència heterogenis que no han estat objecte encara de posada en comú: sigui el sentit del mandat de l’1-O, la valoració del que es va fer i del que no es va fer l’octubre passat, el disseny del que caldria fer a partir d’ara, o la definició dels objectius estratègics imprescindibles per definir qualsevol acció política.

Per sortir de la situació actual, que només provoca paràlisi i malestar, ens cal imperativament posar en comú els marcs de referència i discutir-los: abordar-los explícitament, amb rigor i respecte, però amb l’ambició de trobar la base per a un marc comú. Per dir-ho en termes de Kant, caldria començar per distingir les intuïcions de la sensibilitat, els conceptes de l’enteniment i els judicis de la raó. I, d’acord amb això, aspirar a la unitat consensuada entre raó teòrica i raó pràctica o, si es vol, entre reflexió i acció. Mentre això no s’abordi, cosa que implica, entre altres coses, saber de què estem parlant, la discussió estratègica sempre tindrà les de perdre davant les dinàmiques de pati d’escola. Si el que prima és la tàctica partidista, serà inviable aspirar a una estratègia compartida.

Com ens deia Jordi Cuixart, “tot és molt greu, però tenim a les mans que deixi de ser-ho”. En aquest context, l’única opció que hauria de ser rebutjada de manera frontal és l’actual enquistament.