Eleccions brutes, vots nets

Filòsof i professor de la UdGVa ser aquest dimarts, a l’Hospital Clínic de Barcelona, quaranta-vuit hores abans de les eleccions. La protagonista, una pancarta, amb només deu lletres: “Democràcia”. Feia setmanes que hi estava penjada, però una ordre de la Junta Electoral va obligar a treure-la perquè la considerava partidista. Michel Foucault ja ens va ensenyar que no cal recórrer a les teories de la conspiració per endevinar les intencions, suposadament ocultes, del poder: només cal, ens va dir, parar esment en les declaracions oficials de les institucions, perquè hi acostuma a ser tot. I així passa també aquí. La pancarta amb el lema “Democràcia” ha de ser retirada d’un hospital públic perquè es considera partidista, cosa que equival a dir que uns partits estan per la democràcia i uns altres no. Si cal treure-la és perquè alguns partits poden sentir-se exclosos d’allò que la pancarta reclama. Insòlit, veritat?

I quins partits podríem considerar, segons el criteri de la Junta Electoral, que no es troben representats per una apel·lació a la “Democràcia”? En primera instància, podria pensar-se que els partits d’extrema dreta, contraris explícitament al sistema democràtic. Tanmateix, en aquestes eleccions al Parlament, han renunciat a presentar-s’hi, fins i tot Democracia Nacional, que va iniciar els tràmits però que finalment hi va renunciar, sens dubte perquè les seves posicions ja estan perfectament representades. Però, si no és l’extrema dreta la que pot sentir-se exclosa per una pancarta que diu “Democràcia”, vol dir que són algunes de les llistes electorals que s’hi presenten les que, per no estar per la democràcia, poden sentir-se discriminades. Però això pot ser? És evident que sí. I no és difícil endevinar quines.

Realment, si ampliem el focus és molt difícil no considerar que aquestes eleccions tindran lloc sota el signe d’unes anomalies estructurals. Convocades per qui no està legalment legitimitat per fer-ho, aquest dimecres ha estat el delegat del govern espanyol, el senyor Millo, amb un funcionari del ministeri de l’Interior, qui n’ha presentat el dispositiu i tota la maquinària, substituint els representants de la Generalitat que haurien d’haver-se’n ocupat. A hores d’ara, però, ja és conegut que, en contra de la intenció del 155, que pretenia “recuperar la legalitat i la normalitat institucional” (segons declaracions de Mariano Rajoy), el que ha passat és que s’ha anul·lat i destruït tota l’estructura d’autogovern de Catalunya. Eleccions anòmales, doncs.

Però, a més, eleccions sense garanties, a causa de les mesures legislatives i judicials que han discriminat entre llistes i entre candidats, afavorint-ne descaradament algunes i penalitzant-ne obertament unes altres. Des de les mesures d’empresonament contra els líders de les dues candidatures resultants de la llista més votada en les anteriors eleccions o contra els màxims representants de les organitzacions ciutadanes majoritàries entre la societat civil, cosa que priva els electors de conèixer els seus posicionaments i els seus projectes, fins a les restriccions intolerables a la llibertat d’expressió (que han portat a perseguir, amb una obcecació patètica fins i tot el color groc) i contra la llibertat d’informació (coaccionant de manera absolutament injustificable els mitjans de comunicació públics en l’exercici professional de la seva responsabilitat), per no recordar la prohibició d’acreditar observadors independents internacionals. Eleccions sense garanties, doncs.

I, finalment, eleccions brutes, en les quals s’ha permès a candidats i a representants polítics de les candidatures unionistes, de manera impune, els insults, la vexació i la humiliació a candidats i polítics empresonats o a l’exili, i en les quals s’ha permès a institucions, que haurien d’haver-ne quedat al marge, la intromissió en la que hauria de ser una lliure concurrència a la contesa electoral, des de la Fiscalia, l’Audiència Nacional o el Tribunal Suprem fins a les Juntes Electorals. Tots els aparells de l’Estat, ho hem pogut comprovar, fent campanya, més que a favor de ningú, en contra d’algunes opcions polítiques.

Davant de tot això, tanmateix, les candidatures independentistes, contra les quals s’han dirigit aquestes anomalies, faltes de garanties o joc brut, han volgut mantenir-se escrupolosament dins del marc de la legalitat i del joc net. I això, cosa que cal tenir especialment en compte, davant de les declaracions explícites del poder legislatiu i del poder judicial que, tot i reconèixer el caràcter legítim de qualsevol opció política, ja han advertit que, encara que obtinguin l’aprovació de les urnes, no podran portar a terme el programa amb el qual s’han presentat.

Aquestes candidatures, tot i haver estat clarament discriminades per les diferents instàncies de l’estat espanyol, han fet seves les paraules de Václav Havel, escrites des de la presó de Pilsen-Bory el 1982: “Qualsevol comunitat que tingui sentit [...] ha de separar la veritat de la mentida, el que és genuí del que és fals, el que és moral del que no ho és, el que vivifica del que mortifica. No ha d’oblidar mai que la primera mentida pronunciada en favor de la veritat, que la primera injustícia comesa en nom de la justícia, que la primera immoralitat minúscula defensada per la moralitat de l’ideal, que la primera distracció inconscient en aquesta vigília constant, significa, de ben segur, el principi del final”. Així doncs, només una estratègia: vots nets contra eleccions brutes. Ara només caldrà veure si tots els vots compten igual.

Mentrestant, sempre és bo llegir sant Pau. Avui, en una de les cartes als hebreus (13:3): “Recordeu-vos dels presos com si fóssiu presos amb ells”. Sort i, esclar, democràcia!