27/02/2019

On és el cos del delicte?

És fàcil imaginar-se l’escena. Sala d’un tribunal. A la banqueta dels acusats, el nostre protagonista. El fiscal l’acusa d’assassinat. Li pregunta si és soci del Club de Lectors de Novel·la Negra. L’acusat contesta que sí, encara que no entén la relació entre això i el crim del qual se l’acusa. I, realment, encara que no hi té res a veure, a la sala queda flotant la sospita que aquest gust literari podria ser considerat un indici de proximitat a l’univers del crim. El fiscal li pregunta pels tuits que ha fet en els darrers mesos, on parla de crims, d’assassinats no resolts, d’errors monumentals de les estratègies policials, de casos oberts, i li retreu la seva delectació en els detalls i en la imperícia policial. L’acusat reconeix l’autoria dels tuits, en què parla de crims perseguits per Maigret, d’escenes truculentes escrites per Hammett i Chandler. A casa de l’acusat, la policia hi ha trobat unes llibretes amb anotacions de lectures, plenes de detalls escabrosos, algunes amb retalls de notícies de crims i unes altres amb noms de gent del Club i comentaris seus. El fiscal li demana confirmació d’alguns correus electrònics rebuts enviats per unes associacions internacionals de lectors de literatura criminal.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El fiscal ha aconseguit crear un clima teixit per sospites, insinuacions difuses i inferències no verificades, que fan que l’acusat, de manera versemblant, pugui respondre al perfil del responsable d’un crim com aquell sobre el qual el fiscal ha bastit el relat acusatori. El fiscal pregunta a l’acusat on ha estat tal dia, si s’ha reunit amb tal personatge, si recorda haver assistit a trobades de literatura criminal, posant l’èmfasi sempre en l’adjectiu 'criminal'. L’acusat ho reconeix tot. Però quan arriba el tram final de la intervenció del fiscal, quan hauria de provar la relació de l’acusat amb el crim, el fiscal acaba l’interrogatori, i no pregunta per cap crim, ni recorda els detalls de l’assassinat, ni parla de cap mort. Perquè no n’hi ha cap. En realitat, tota l’acusació del fiscal s’ha basat en sospites, perfectament travades, d’un crim que no s’ha comès. No hi ha, doncs, cos del delicte. El jutge, estupefacte, li recorda una evidència: sense assassinat, no hi ha crim. Sense mort, no hi ha delicte. El fiscal no ha pogut preguntar pel crim, simplement, perquè no n’hi ha cap.

Cargando
No hay anuncios

No cal ser independentista. Només cal no ser idiota. Només cal tenir orelles per haver escoltat el que s’ha dit aquestes setmanes al Suprem i algunes neurones capaces per extreure’n les conseqüències més elementals. Després de les declaracions dels acusats en la macrocausa contra l’independentisme, i després de les preguntes del ministeri fiscal i de l’Advocacia de l’Estat, no s’ha preguntat, ni un sol cop, als acusats, per la realitat de cap fet que pugui avalar l’acusació de rebel·lió que pesa sobre els nou presos polítics. Cal recordar que, segons el Codi Penal espanyol, el delicte de rebel·lió es defineix com un alçament violent i públic (article 472). Ni la Fiscalia ni l’Advocacia de l’Estat han pogut presentar ni un fet d’alçament públic ni un fet de violència, i, en conseqüència, no han pogut preguntar ni un sol cop als acusats per la seva relació amb uns fets, a hores d’ara, inexistents en la causa.

Però la perversió del sistema judicial espanyol, a la seu de la màxima instància del sistema, ha permès que s’estengui una boirosa capa de sospita indiscriminada sobre uns acusats, dos dels quals avui fa 500 dies que estan empresonats, als quals no s’ha pogut relacionar, fins ara, quan se suposa que les acusacions havien d’haver confrontat fets ocorreguts amb la participació dels acusats, amb cap delicte de rebel·lió realment existent.

Cargando
No hay anuncios

La situació és realment grotesca i és, per dir-ho suau, un escàndol per a la intel·ligència, fins i tot per a la d’un jutge del Tribunal Suprem. Hannah Arendt, la més important pensadora política del segle XX, va escriure l’any 1963: “La màxima principal de tots els sistemes jurídics civilitzats, que la càrrega de la prova ha de recaure sempre sobre l’acusador, té el seu origen en la idea que només el delicte pot ser provat de manera irrefutable. Al contrari, la innocència, en la mesura que és alguna cosa més que ‘no culpabilitat’, no pot ser provada, sinó que ha de ser acceptada”. Això sustenta el que, en la versió popular, es tradueix habitualment en el principi segons el qual “tothom és innocent fins que no es demostra el contrari”. Aquest és l’escàndol que aquests dies està tenint lloc al Suprem: no és que no s’hagi pogut provar l’acusació de manera irrefutable, és que la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, simplement, 'no han preguntat per cap delicte'. Sense alçament ni violència, no hi ha rebel·lió. De la mateixa manera que sense crim no hi ha assassinat i que sense delicte no hi ha culpable. I si no hi ha prova del delicte, no hi ha prova de culpabilitat. Aquest escàndol de judici, que hauria d’avergonyir qualsevol persona decent, s'hauria d’acabar avui mateix amb l’absolució immediata i la llibertat automàtica dels acusats. Avui mateix. Qualsevol altra opció és intolerable. Que vol dir que no pot ser tolerada.