El carceller darrere la porta

Filòsof i professor de la UdGVa ser exactament la setmana passada, als Cinemes Texas de Barcelona. S’hi projectava El sopar, la pel·lícula de Pere Portabella que recull una conversa de cinc presos polítics que sumaven, plegats, cinquanta anys d’empresonament efectiu durant la dictadura franquista. Reflexionaven al voltant de la seva experiència biogràfica i política a la presó, enmig d’unes condicions duríssimes, fàcils d’imaginar encara avui: començant per la seva pròpia batalla perquè els fos reconeguda la condició de presos polítics; una condició negada, esclar, pel règim, que pretenia considerar-los merament delinqüents. De cop, a la sala, va fer-se un silenci encara més intens del que se sentia des de la primera escena del film.

A la pantalla, un dels militants comunistes va deixar anar unes consideracions que van glaçar el cor dels assistents a la projecció: “Ells volen aconseguir de nosaltres que el pres sigui a la presó i surti de la presó sec políticament, volen assecar-lo, despolititzar-lo, tornar-lo a la vida privada, a la família, al treball, a la productivitat: volen tornar-lo a la societat. Aquest és el seu objectiu. Volen que ens oblidem de tot, volen que ens apartem de tot”. I rematava: “Volen despolititzar-nos, trencar-nos. No només arrencar-nos una confessió, una declaració, una acusació contra altres companys i contra l’organització. El que volien era que nosaltres ens rendíssim, ens entreguéssim, això és el que volien”.

Era el 25 de gener del 2018, i Toni Vall va publicar en aquestes pàgines una crònica d’aquella nit als Texas. Les paraules d’aquell 2 de març del 1974, en el duríssim i sanguinari tram final de la dictadura franquista, ressonaven ara amb una actualitat esfereïdora. Quaranta-vuit hores abans s’havia fet pública una carta manuscrita de Joaquim Forn, diputat electe al Parlament en les eleccions d’encara no fa dos mesos, en què renunciava, des de la presó d’Estremera, al seu escó, reconeixent explícitament que la seva condició de presó preventiva, sense judici ni, per descomptat, condemna, li impossibilitava, i no pas per la privació de llibertat, poder mantenir els compromisos polítics amb la línia d’actuació del seu grup parlamentari d’acord amb el programa de la llista amb la qual s’havia presentat a les eleccions. I, en la memòria de tots, pesava intensament, també, el record de l’empresonament de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras, de la renúncia a l’escó de Carles Mundó, l’abandó de la política activa de Meritxell Borràs, els processos encara oberts contra ells i contra Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull, aquest present a la sala. I pesava, esclar, el record de la pressió de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem sobre els encausats perquè renunciïn a les seves condicions polítiques i al seu activisme en favor de les causes polítiques que defensen.

La presó franquista revivia en el film de Portabella, amb una nova vida, en el context de la seva nova recepció, aquest gener del 2018. El que, fins ara, era un film històric, que havia registrat el testimoni de l’experiència dels presos polítics de la dictadura i que podia ser vist, en cada nova projecció, com un document insubstituïble d’època sobre la repressió franquista contra els opositors al règim, esdevenia, així, una lacerant reflexió sobre l’actualitat dels presos polítics catalans.

Jordi Balló i Alan Salvadó s’han dedicat a investigar la sorprenent recepció d’ El sopar al llarg dels darrers quaranta anys i han publicat diversos articles sobre el resultat de la seva recerca: el darrer, a La Maleta de Portbou que acaba de sortir. El film, rodat clandestinament en una masia del Vallès, havia tingut, com expliquen, una recepció limitada i minoritària fins a l’any 2001, quan, arran d’una exposició de Portabella al Macba, el cineasta va revelar que el documental havia estat filmat unes hores després de l’execució de Salvador Puig Antich. Aquesta informació essencial, a la qual el film no fa cap referència però que constituïa el seu autèntic fora de camp, convertiria el film de Portabella, a partir d’aleshores, en una peça mítica, vista ja a tot el món com un testimoni desplegat en les hores dramàtiques que van seguir a aquell assassinat d’estat. Balló i Salvadó revelen com, a partir d’aquell moment, l’execució de Puig Antich va constituir l’ombra del film de Portabella i en va condicionar la recepció, convertint-lo en una cosa diferent de la que, fins aleshores, era.

Per això, i d’aquí la raó d’aquesta nova vida d’El sopar a les sales (els Cinemes Texas el projectaran cada dijous de febrer), Portabella va decidir incloure, al final del film, com una addenda, un fragment d’una filmació seva del 1974 al despatx d’Oriol Arau, advocat de Puig Antich, per fer present allò que, tot i no ser visible, ja hi era el·lípticament. I, quan havia decidit de fer-ho, l’empresonament dels Jordis i de part del govern legítim de Catalunya va afegir al film una nova capa testimonial, que Portabella ha volgut incloure, com una segona addenda, en aquesta revisitació d’ El sopar que el converteix, ara, aquí, en un nou film d’una potència política devastadora.

Walter Benjamin va encunyar el terme d’imatge dialèctica per descriure el potencial crític de les imatges que revelen el seu temps, il·luminant-lo, de manera que es projecten cap endavant sobre el nostre present per revelar-ne l’arqueologia. Això és el que ha fet Portabella aquest 2018 amb El sopar : transformar la seva mirada del passat, aquell terrible 1974, en una il·luminació, de nou insubstituïble, sobre el present d’aquest no menys terrible 2018. I, amb això, Portabella ens ha deixat aquesta filmació que, sense mostrar-lo, ens recorda la presència amenaçadora, darrere la porta de les nostres vides, del carceller que busca, avui com ahir, condicionar l’acció política i retornar-nos a tots a la vida privada, a la família i al treball perquè ens rendim. Però avui, de nou, la rendició no és possible.