La bellesa de la revolta
“A mesura que els gestos van perdent la seva desimboltura, la vida va esdevenint més indesxifrable”. Ho va escriure el filòsof Giorgio Agamben en un text fabulós de només sis pàgines: Notes sur le geste. Mentre els gestos són naturals, lligats a les pràctiques quotidianes i fins i tot a la rutina, són immediatament comprensibles, ja que sabem el que volen dir, i sobretot fan comprensible, també, la vida que expressen. Amb el pas del temps, però, els gestos deixen de tenir significació evident, es tornen encarcarats i opacs, i si sobreviuen és de manera mecànica, com repeticions buides: és així que es tornen indesxifrables i també es torna indesxifrable la vida que portaven amb ells. Per això, pensar en el significat dels gestos, abans que sigui massa tard, és una de les més àrdues i complexes tasques de la crítica cultural.
El mític historiador de l’art Aby Warburg va aplegar centenars de fotografies, en el Mnemosyne Atlas, amb la intenció de proposar una cartografia dels gestos de la humanitat occidental, des de la Grècia clàssica fins al feixisme. Segons Warburg, el gest podia ser vist com un cristall de memòria històrica, una destil·lació concentrada a través de la qual s’explica tota una època.
En cert sentit, això és el que ha provat de fer Georges Didi-Huberman a Insurreccions, la sorprenent exposició que es presenta al MNAC (organitzada amb el Jeu de Paume de París) amb l’objectiu d’explorar la gestualitat de la revolta i la insurrecció a través de tres-centes obres de naturalesa molt diversa. El recorregut per les sales és realment emocionant, no només perquè del que parlen les obres és fonamentalment de gestos de llibertat i revolta, sinó perquè s’acaba exhibint un autèntic atles d’aquests gestos a través dels quals s’ha expressat la dissidència, molt particularment, al llarg del segle XX, des de la Revolució d’Octubre i la revolta espartaquista fins avui i aquí mateix, passant, esclar, per la gran impugnació global dels anys seixanta i setanta.
I és que el gest de la revolta és, per dir-ho sense perífrasis, un gest de gran bellesa. Un gest estètic, en el sentit que Friedrich Schiller donava a aquest mot: allà on el desig de bellesa s’agermana amb el desig de llibertat, i l’aspiració estètica s’entrecreua amb l’aspiració política. “La bellesa -escrivia Schiller-és el camí que mena els homes a la llibertat”. Però la bellesa (o l’art), ¿què hi té a veure amb la política? ¿No és barrejar naps amb cols? ¿No havien dit alguns, i altres ho han continuat repetint com lloros, que l’art i la bellesa són una forma de narcòtic social i d’entretenir la petita (o la gran!) burgesia amb una il·lusió d’un miratge només aparent?
Sempre convé tornar als clàssics! Karl Marx va mostrar en els Manuscrits sobre economia i filosofia de 1844 que el treball alienat, que arrabassava del treballador el resultat de la seva força productiva, acabava fent de la seva activitat un mitjà per a la seva existència, més que el lloc de la seva afirmació. I és en aquest context que va endevinar, lúcidament, el paper que la bellesa i l’art juguen en l’experiència com allò en què l’ésser humà “es contempla a si mateix en un món creat per ell”. En aquest sentit, l’exposició Insurreccions és, en la seva inspiració, radicalment marxiana: pretén acostar-se a la insurrecció, i ho escriu Didi-Huberman, com “un gest sense fi, recomençat sense parar, sobirà com es pot dir sobirà el mateix desig o aquesta pulsió, aquest impuls de llibertat (Freiheitsdrang) de què parlava Sigmund Freud”.
I, així, podem veure i llegir la concreció dels gestos d’aixecament en el peu amb espardenya que aixafa la creu gammada de Pere Català Pic; en la mà alçada de l’escultor Juli González; en les fotografies de Ruth Berlau dels vaguistes nord-americans el 1942, o en els manifestants del 76 contra la policia encara franquista fotografiats per Manel Armengol i Pilar Aymerich. Veiem la lluita dels negres afroamericans als EUA en defensa dels seus drets civils i les Marxes de la Resistència a Buenos Aires. Veiem, esborronats, les quatre fotografies fetes per un membre del Sonderkommando de Birkenau per deixar testimoni, clandestinament i amb risc per a la seva vida, de l’extermini amb gas dels jueus. I veiem el vídeo de Maria Kourkouta amb el pas decidit dels migrants que reclamen l’estatus de refugiats a la frontera entre Grècia i Macedònia. Són només uns exemples. I la publicació d’un llibre enriqueix el projecte amb reflexions d’alt voltatge.
Pierre Zaoui, en un llibre recent (La discreción o el arte de desaparecer), reclama “la bellesa política, entesa en sentit propi, és a dir, la bellesa de la vida en comú de la ciutat moderna, polis sense muralla i sense exterior estranger”. I s’explica: “No la bellesa espectacular que pretén subjugar el món, ni tampoc la bellesa apelfada que només es dona en els happy few i en l’encís impecable dels seus interiors. Sinó una bellesa nua, anònima i oferta a tots a condició de saber-la percebre”. Pugin al MNAC, és això amb el que es trobaran.