Xavi i Ter Stegen

A la roda de premsa del partit comès dimarts, l’entrenador, Xavi, va queixar-se de l’àrbitre per justificar la derrota, més amarga que una endívia. Perquè l’àrbitre va expulsar Araujo després d’una targeta vermella, cosa que va deixar l’equip amb un home menys quan anava guanyant. En fi, a ell, a Xavi, també el va expulsar, per donar una (madura i meditada) puntada de peu a un matalàs. Expulsió no era. Era gomet vermell.

Però el que em sembla alliçonador de la roda de premsa d’ahir, l'única cosa bona del partit, és l’actitud del porter Ter Stegen. Va mig contradir el seu entrenador: ell no trobava que hi hagués cap contuberni. “Decepció és la paraula adequada”, va dir. I va dir també, sobre l’expulsió d’Araujo. “No crec que sigui un error. Si es pita falta se l’ha d’expulsar”.

Es parla sovint del coaching, de la motivació, de la psicologia esportiva, de la importància de formar la ment i no només el cos dels jugadors. Es parla de contenció, de no excitar-se, de no caure en provocacions. Doncs bé. Ahir Ter Stegen va demostrar saber-ne, d’això. “No plorem”, va venir a dir. Em va encantar que reconegués les coses. Quan algú reconeix les responsabilitats, a mi em desapareix la ràbia. Prou excuses, deia Ter Stegen. La culpa no la té ni el txa-txa-txa. I tots nosaltres, que som psicòlegs esportius de barra de bar, vam pensar que era oportú el que es desprenia del seu discurs, perquè la idea és no entregar les armes al primer contratemps. Te n’expulsen un (i a tu t’expulsen després). Doncs és el moment de dir: “Estem guanyant, aguantarem, ens posarem tots, l’un sobre l’altre, davant del porter, fent un tap històric, si cal”. És fàcil dir-ho des d’aquesta columna. Esclar. No és tan fàcil dir-ho, però, sent el porter del Barça.