Xavi com a símptoma
Ara que els vents són ja més favorables és potser el moment de dir –sense semblar un oportunista– que el que ha fet més fràgil l’entrenador del Barça, Xavi Hernández, és presentar-se sistemàticament com a víctima de forces fora del seu control. Els àrbitres, l’estat de la gespa, els recursos econòmics del club, els mitjans de comunicació, les lesions o l'entorn.
D’una manera o altra, sempre s’està queixant, fins i tot quan les coses funcionen i van bé al terreny de joc, amb una tendència al victimisme que trasllada inseguretat i nerviosisme.
En aquest sentit –i només en aquest–, Xavi no és, avui, un bon referent ni un exemple a seguir. No hauríem de permetre que aquesta imatge de poca esma, d'absència de pensament crític i de falta de confiança en els resultats fruit del talent, el lideratge, l'esforç i el treball fos també la que caracteritzés Catalunya com a país.
En el context europeu, a Catalunya tenim motius per estar orgullosos del que som i del que podem ser, i per no verbalitzar de manera recurrent el discurs del greuge, malgrat que sigui –i sens dubte ho és!– legítim i basat en fets objectius. Però hauríem de modular-lo, i no oblidar que si avui a Catalunya les coses no van bé hi ha una part de la culpa que és nostra.
En el futbol professional, quan algú tan important com l'entrenador exhibeix de manera vehement la seva queixa constant, les conseqüències són contraproduents. En primer lloc, per la trista imatge d'impotència i de rondinaire emprenyat que projecta (ell i el club al qual representa). I, en segon lloc, perquè, de fet, protestar d’aquesta manera i davant les càmeres condueix únicament a generar anticossos, a fer més difícil la victòria i a donar una excusa als jugadors per abaixar els braços i sumar-se a l'“així no hi ha res a fer”.
A Catalunya (i potser també al Barça), el discurs del greuge, del retret i de la queixa està justificat. Però de tant practicar-lo, quan toca i quan no toca, ha deixat de tenir la força i la convicció que tenia.
Sempre he defensat per al nostre país una fiscalitat justa, que permeti mantenir un estat del benestar robust i que contribueixi decisivament a tenir l’ascensor social engreixat i a ampliar les oportunitats de les persones amb menys recursos.
Les societats són imperfectes i tenen diferents graus d’injustícies; fins i tot les societats amb estats del benestar sòlids, que nosaltres som encara lluny d'assolir. Per això és tan decisiu disposar d'una fiscalitat que compleixi la seva missió essencial de redistribuir recursos i oportunitats a favor dels qui menys tenen. Ara bé, cal fer compatible aquest objectiu amb no castigar les classes mitjanes treballadores ni desincentivar els petits empresaris, perquè conformen els fonaments que han bastit la nació i que han fet possible que Catalunya hagi estat, en alguns moments de la història recent, capdavantera i mirall per a molts estats d’Europa. Catalunya ha de saber trobar, amb governants preparats, competents i responsables, aquest punt mitjà aristotèlic del just equilibri entre la fiscalitat del país, la despesa pública i les inversions estratègiques, pensant a fer obra de govern a mitjà i llarg termini com si fóssim un estat. Per això, necessitem revisar la pressió fiscal als ciutadans i les empreses, i tenir un model tributari que convidi a la creació de riquesa i a la justícia social.
L'aritmètica parlamentària, la casualitat i la providència han configurat avui un mapa polític amb el qual està a les nostres mans –més que ho havia estat mai– forçar la màquina per aconseguir el finançament que Catalunya mereix i necessita amb urgència. El dèficit fiscal, endèmic, i la inexecució d’inversions de l'Estat, crònica, persisteixen. Però mentre no arribin la negociació i l'acord que alleugereixi aquesta situació injusta, el discurs del greuge no pot ser l’únic missatge que projectem des de Catalunya.
El govern de Catalunya té marge de maniobra i té també una immensa responsabilitat en les decisions que pren, en les que no pren, en l’estat anímic del país, en la seva autoestima i en alimentar la confiança de ser capaços de fer grans coses, o de sortir capcots i derrotats des de casa.
La catàstrofe en l’ensenyament, el deteriorament de la sanitat, l'absoluta inacció durant molts anys en energies renovables i en plans contra la sequera o la progressiva hipertròfia de la burocràcia són qüestions que potser anirien millor si tinguéssim un millor finançament. Però també podrien, segur, anar millor amb una gestió més endreçada, més competent i més eficaç.
No tot és culpa dels altres.