Per què Xavi no plega ara?

1. Xavi Hernández, en el seu últim partit com a jugador del Barça, va aixecar la Champions a Berlín. En el seu últim partit com a entrenador podria fer el mateix. A hores d’ara, però, ni el culer més optimista veu l’equip amb opcions de jugar la final de Wembley l'1 de juny. Així doncs, l’últim partit de Xavi a la banqueta seria a camp del Sevilla, el 26 de maig, amb l’objectiu de deixar l’equip entre els quatre primers classificats. És a dir, s’haurà tancat el cercle i, tres anys després, el Barça serà on era. De “nova era”, com diu la sèrie de televisió de propaganda del club, res de res.

2. Per què Xavi no plega ara? Per motius estètics i per motius econòmics. Laporta, en tres anys, hauria fet fora Messi, quan venia d’Eivissa per firmar la renovació; hauria destituït Koeman després de menystenir-lo, i, ara, el cost de carregar-se un tercer mite no l’ha volgut ni pogut assumir. I més encara quan a Xavi el van renovar al setembre, fins al juny del 2025, el dia que el club va difondre un vídeo del president petonejant el front de l’entrenador repetidament. En el seu primer mandat, els entrenadors de Laporta, Rijkaard i Guardiola, sempre van acabar les temporades. Ara, que es vanta d’experiència, a mig curs no se’n pot carregar dos en menys de tres anys. No convé. I, factor que sembla clau, a Xavi no el poden destituir perquè no hi ha diners per pagar-li tot el contracte i, a més a més, pagar la fitxa d’un nou entrenador. Xavi fa el pas al costat i anuncia, com a culer que és, que acabarà la temporada i plegarà. És a dir, renuncia a molts diners –de la temporada 2024-25, als quals tindria dret– però en el seu currículum no hi figurarà una destitució, que hauria estat lletja i dolorosa, per ser al club del seu cor.

3. Xavi creu que l’equip i els jugadors s’alliberaran i rendiran millor. No ho sabem. És una qüestió de fe. Només el temps dirà si té raó en el seu vaticini. Xavi vol que se’l valori, i té raó. Va guanyar una Lliga (la primera sense Messi), que no era gens fàcil, i ha fet debutar quinze jugadors del planter. Aquests són els seus dos grans mèrits. L’aposta decidida i valenta per Lamine Yamal, Fermín i Cubarsí són un llegat de valor incalculable. A l’altre plat de la balança, la condemna de dos anys seguits jugant l’Europa League –i fent-hi un paper d’estrassa– no se li hauria permès a cap altre entrenador, ni a cap altre president. Aquest curs el nivell futbolístic s’ha estancat i el rècord d’encaixar 5 gols a casa seixanta anys després, que ha estat la gota que ha fet vessar el got, tampoc no s’oblidarà.

4. I Joan Laporta? El president que domina l’oratòria, que va començar el mandat fent vídeos a tort i a dret, de cop i volta ha defugit els mitjans. En quinze dies s’han llençat tres títols i, fins ahir, a través dels mitjans del club, no havia dit ni ase ni bèstia. Que el Madrid et guanyi una final mereix una justificació. Encara més si te’n foten quatre. Si l’Athletic Club te n'endinya quatre més i t’elimina de Copa, també. Si a casa te’n marquen cinc, t’acomiades de la Lliga i l’entrenador diu que se’n va, el barcelonista s’esperava unes paraules del guia espiritual. En tot aquest període només se li havia sentit la veu per opinar del Madrid-Almeria i del “VAR segrestat”. No havíem aparcat el victimisme?

5. Dissabte, al minut 45, l’afició va xiular Lewandowski. Al descans va esbroncar l’equip. Al final del partit la grada d’animació va cridar “Barça sí, Laporta no”. Contra Xavi encara no se sentien crits. Al contrari, com recordava el mateix entrenador fa poques setmanes, “l’afició coreja el meu nom a cada partit”. I és veritat. No havia passat mai amb cap entrenador abans. Mai. Ni així s’ha salvat de la cadira elèctrica.