De xarxes i altres paranys
L' any 2007 vaig publicar un llibret amb un títol tan explícit i concret com el seu contingut: La participació política.
L'esmentada obra, òbviament, l'havia escrita abans, entre el 2005 i el 2006. Entre aquell període de temps i avui, dijous 24 de febrer de l'any 2011, no ha plogut gaire. En relació amb la línia argumentativa del text, però, s'han produït canvis molt profunds. Per exemple, llavors ja existia el Facebook (va ser creat el 2004), però el seu abast encara era molt petit, localitzadíssim. També hi havien altres formes de connexió instantània entre persones, amb enormes potencialitats polítiques, però en aquell moment tenien un ús molt específic i, en general, de caràcter lúdic. Ara fa tot just vuit anys, el febrer del 2003, es van produir les primeres manifestacions mundials -en el sentit literal- de la història de la humanitat. Vull dir que, el mateix dia -i en funció del que permetien les diferents franges horàries, en el mateix moment- milions i milions de persones es van concentrar en diferents llocs del món per protestar contra la invasió angloamericana de l'Iraq. ¿Ha tornat a passar, recentment, alguna cosa semblant en llocs com Egipte? Pot semblar que sí, però es tracta només d'una aparença enganyosa. Hi ha, com provarem de mostrar ara, una diferència important que, a llarg termini, pot esdevenir fins i tot substancial.
Les mobilitzacions del febrer del 2003 es van basar sobretot en l'ús de l'e-mail en forma de cadenes informals d'usuaris. No hi havia, en cap sentit, un centre (amb tot el que implica això des d'una perspectiva operativa o funcional, tant en termes positius com negatius). Les recents mobilitzacions del Magrib no han funcionat pas així. Hi havia un espai central, un lloc concret i claríssim enmig de la immensitat de la xarxa. Es diu Facebook. La diferència no és banal. L'establiment d'una cadena d'e-mails és una qüestió privada i, en circumstàncies normals, incontrolable per tercers. Facebook representa una cosa completament diferent. Afirmar, l'any 2011, que es tracta d'una "xarxa social" resulta tan ridícul com pensar que McDonald's és una societat gastronòmica. Facebook és una empresa privada (Facebook Inc.) i el seu fundador, Mark Zuckerberg, disposa ara mateix d'un 24% de les accions. La fortuna de Zuckerberg està valorada en uns 6.500 milions d'euros, i les seves decisions com a president de Facebook no difereixen -ni és probable que arribin a diferir- de les que prendria si fos el principal responsable d'una empresa de productes càrnics o de fabricació de sabates. Una empresa és un empresa, i el seu legítim horitzó són els guanys econòmics. És així de senzill.
L'any 2003 no hi havia cap entitat semblant a Facebook que exercís la funció difusa de "xarxa social". Hi havia només trameses massives d'e-mails, i algunes webs que se'n feien ressò o que fins i tot les instigaven. Res més. Això vol dir, entre altres coses, que cap govern podia tancar res concret. Naturalment, podia fiscalitzar l'accés a la xarxa en termes genèrics, però no hi havia cap plataforma on es pogués boicotejar amb veritables garanties de neutralitzar l'adversari. Facebook, en canvi, és una cosa concreta i tangible. Ara mateix està bloquejat en països com l'Iran, l'Iraq, Síria, Vietnam i la Xina. Des d'una perspectiva tècnica, aquesta fiscalització puntual i localitzadíssima d'una pàgina web no representa gaires complicacions. En canvi, el control real de tota la xarxa implicaria un esforç probablement inassumible per a molts estats.
Però les diferències no acaben aquí. Quan vostè m'envia un e-mail i jo me'l llegeixo, o a l'inrevés, ens movem en un àmbit privat, que disposa d'una protecció jurídica clara i de nombroses sentències que refermen aquesta protecció de la privadesa. Amb Facebook les coses no són pas així. El seu ús implica un vincle contractual basat en l'exacerbació de la llei de l'embut. Una xarxa sempre ha estat un mecanisme per capturar peixos, ocells i altres bestioles incautes. No entenc per què ara hauria de ser diferent.
