La xarxa de suport als menors que han patit abusos es fa esperar

Dilluns començarà el judici contra Joaquim Benítez, l’exprofessor dels Maristes acusat d’abusos sexuals a quatre menors -hi havia 18 denúncies, però la majoria ja havien prescrit- mentre era monitor de gimnàstica en aquesta escola religiosa. Aquest va ser el cas que va obrir la caixa dels trons de tot el gran reguitzell de denúncies d’abusos en altres centres -no només religiosos-, que encara dura, ja que aquesta mateixa setmana s’ha destapat un altre cas, en aquesta ocasió molt antic, perpetrat pel que havia sigut director d’una escola dels Caputxins a Barcelona.

Des del 2016, quan va sortir el cas Maristes, fins avui han passat moltes coses, entre les quals una cimera vaticana per debatre el problema dels abusos a l’Església que mostra fins a quin punt es tracta d’un problema estès i d’àmbit global. Però si les conclusions d’aquella cimera van ser decebedores, encara que no valgui com a excusa, en el que sí que tenia raó el papa Francesc és recordar el fet que la majoria d’abusos a menors passen a l’interior de la família, i això fa que sigui més complicat la denúncia i provoca unes ferides més profundes i difícils de guarir per a les víctimes.

Durant aquests anys s’ha parlat molt dels abusos a menors, i això és bo perquè encoratja les denúncies i treu a la llum un problema que la societat ha amagat molts cops perquè incomoda. Però el que no ha fet l’administració pública amb la rapidesa i la contundència que la gravetat del tema requereixen és prendre mesures per detectar els casos amb urgència, acompanyar les víctimes i millorar la formació de les persones que hi estan en contacte. I això que amb motiu del cas Maristes es van crear uns comitès per a la protecció dels infants que havien d’integrar diversos departaments per assegurar que es donava una assistència integral a les víctimes. Han canviat alguns protocols, però no s’ha fet un seguiment de les mesures previstes i bona part de les promeses s’han quedat en un estat de preparació en mans de comissions i a l’espera de sortir del laberint de la burocràcia.

Aquest diumenge al dossier expliquem quatre històries de persones que van patir abusos quan eren menors i que es queixen, principalment, de la falta de suport, psicològic i assistencial, amb què van trobar-se quan finalment van tenir forces per denunciar. La lentitud dels protocols, la desconfiança de l’entorn, una justícia que molts cops desconfia de la víctima i la falta de programes especialitzats d’assistència fan que les seqüeles siguin més grans i dificultin tenir una vida plena en l’edat adulta. Més enllà de les promeses i les bones paraules, cal que des d’ara mateix totes les administracions, liderades per la Generalitat, posin en marxa protocols i equips multidisciplinars que ajudin a combatre aquesta xacra. No hi pot haver més excuses, ni burocràtiques, ni pressupostàries ni polítiques.