La gala dels Gaudí va fer honor a l’expectació de derbi entre Casa en flames i El 47 de què venia precedida. L’èxit del film sobre la immigració extremenya a Torre Baró va provocar un crescendo emocional col·lectiu suficient perquè J.A. Bayona comentés que estava quedant una nit prou xarnega.
“Xarnego” és un insult enterrat durant molt de temps per la correcció en el llenguatge i el sentit de país, fins que, a poc a poc, ha revifat en la targeta de presentació dels fills i nets dels primers que se'l van haver de sentir, i ha esdevingut un concepte exhibit amb orgull. Eduard Sola, guanyador del Gaudí al millor guió original per Casa en flames, va disparar l’emoció a dalt de tot quan va recordar que el seu avi andalús no sabia llegir ni escriure i que ell, en canvi, havia pogut escriure gràcies a una cosa que es diu progrés.
Ben cert, com ho és que avis i pares de molta gent tampoc no sabien llegir ni escriure en català i ara nosaltres sí, gràcies a una cosa que es diu resistència, que és imprescindible per al progrés. L’estat espanyol, el mateix que va condemnar per la força bruta moltes famílies a la gana i l’analfabetisme, és el mateix que ens va fer ignorants de la nostra pròpia llengua i va intentar que ens n’avergonyíssim. Les humils cases de totxo de Torre Baró les anava a tirar a terra la policia del mateix règim que tirava a terra el català. Que se m’entengui bé en aquest món de bàndols digitals: no es tracta de cap concurs de mèrits, sinó de tot el contrari, d’una suma de progressos, perquè a la cua dels represaliats socials i culturals del caciquisme secular i del franquisme som molts els que venim (Raimon ho va dir com ningú) de classes subalternes, obligades a guardar un silenci antic que va ser molt llarg.
