El xantatge de la por ha fracassat
Ha guanyat la dignitat. Serà complex, però el sobiranisme formarà govern. El malson d’una Generalitat repressora de la identitat catalana s’ha esvaït. Empresonant i embargant dirigents polítics se’ns havia convidat, amb barroeria, a la rendició. Però entre les decapitacions de la Sra. Sáenz de Santamaría, les desinfeccions del Sr.Borrell i la no resposta de la Sra. Arrimadas a la pregunta de si dominar el català continuaria sent un requisit per als mestres de les escoles catalanes, només un ingenu podia pensar que una derrota del sobiranisme portaria a una política més moderada envers Catalunya. S’ha demostrat que d’ingenus a Catalunya ja en queden pocs. El votant sobiranista s’ha mantingut mobilitzat i fidel. Ha entès que calia arrenglerar-se amb el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras. El xantatge de la por ha fracassat.
La victòria electoral, en les circumstàncies del moment, ha estat molt notable, i així ho ha recollit la premsa internacional. Hi ha hagut polarització i, afortunadament, encara som més. Però, en la meva opinió, el resultat no permet plantejar-se salts endavant, ni menystenir el que representa l’èxit de Ciutadans i el fracàs del PSC. Ara és l’hora de recuperar i ampliar forces. També de fer permeables les línies de divisió social i política. El sobiranisme sempre ha reconegut, en teoria, que li calia expandir la seva base, però el fet és que ho ha aconseguit només parcialment. L’ha augmentat en nombres absoluts però en proporció de votants és on era. És qüestionable si, a la pràctica, ho ha intentat amb prou cura i vigor. Potser hi havia qui necessitava comprovar que el mur, per més que no ho semblés, no era de cartró. Però ara ja ho sap. Seria suïcida, després de rebotar-hi, llançar-nos-hi de nou. No és l’hora d’accelerar.
Els temps que venen seran de resistència i recuperació. Els catalans han decidit democràticament que els volen liderats per un Govern sobiranista. Però la confiança obtinguda no permet anar més enllà d’aquesta agenda. Al sobiranisme se li ha concedit una segona oportunitat. Si no la sap utilitzar amb moderació, realisme i sensibilitat cap a les exigències de l’economia, el perill que sigui l’última hi és.
La lliçó que el govern central hauria de treure del resultat electoral és que, pel bé d’Espanya, cal fer gestos de distensió, alliberar presos, avançar cap a una cronificació tolerable del conflicte, rebaixar-ne la intensitat. Serà així? Ho podria ser si s’imposés la línia que va portar a convocar eleccions. Seria el millor per a tots. Però, en direcció contrària, al programa que fa temps va imposant el PP s’hi afegirà ara la frustració d’una vicepresidenta que volia guanyar per 10 a 0. L’ànsia punitiva podria continuar, i hi podria haver una pulsió enderrocadora cap a un nou govern català. Però mantinguem la ment oberta i no avancem escenaris.
Combinar les necessitats de la resistència i de la recuperació no serà fàcil. Molt en primer lloc, caldrà unitat entre les dues grans formacions sobiranistes. La rivalitat lògica no hauria de portar ni al maximalisme ni a la paràlisi. Formulem a cada moment la posició justa, expressem-la amb claredat i sense acomplexar-nos davant les crítiques. Si es reben acusacions de traïdoria, que no ens trasbalsin ni ens facin perdre la son. Un factor positiu és que al nou Parlament la CUP serà menys decisiva.
Amb el resultat electoral hem recuperat el respecte i la credibilitat internacionals. I això és un tresor que cal cuidar. Vivim al món i, sobretot, vivim a Europa. Ens importa la seva opinió pública. També l’espanyola, que no és com ens agradaria però que no és homogènia i compta molt per al nostre futur. Hauríem de fer onejar més la bandera d’Europa. No caiguem en la trampa dels que ens volen fer triar entre Catalunya i Europa. Catalunya no se’n sortirà sense Europa: ¿us imagineu l’1-O sense ella? I en referència a símbols i mots: la senyera, el catalanisme, la societat civil i el bilingüisme són nostres. La majoria dels que ara els empren no hi han cregut mai. No proposo recuperar el terme autonomia però faig constar que tampoc hi han cregut. Utilitzen tots aquests mots amb oportunisme, i aprofitant que nosaltres, imprudentment, els hem abandonat.
Acabo amb l’expressió d’un desig: res es resoldrà a curt termini, ens convé actuar amb una prudència basada en l’autoconfiança. La mirada ha de ser llarga i la legislatura que comença hauria de durar quatre anys, passi el que passi.
