Més que una veu, una litúrgia

Joan Antoni Lozano va començar a fer de periodista quan només tenia 15 anys. El primer article que li va encarregar el seu pare, que també exercia la professió, va ser una nota sobre un nou disc de Sergio y Estíbaliz. Des d’aleshores el Xano sempre va saber aportar la seva personalitat a totes i cadascuna de les peces que va fer. La seva manera d’explicar les coses va fer fortuna, reduint com pocs la distància amb l’aficionat. El mitjà no importava gaire, però quan va començar a relacionar-se amb la ràdio l’enamorament va ser instantani.

Els diumenges obria l’emissora a les sis del matí amb un programa que començava amb informació, evolucionava cap a un format d’entreteniment i acabava amb un carrusel d’esports que feia patxoca. Àrea 51 comptava amb pocs mitjans, però la seva solvència servia per sostenir-lo en antena durant hores i hores. El periodista va combinar la feina de Ràdio Manresa amb la corresponsalia de diferents mitjans especialitzats. Tot i que sempre va ajudar a promocionar la resta d’esports, els aficionats el recordaran sempre per les seves retransmissions de bàsquet. Durant 30 anys va ser la veu dels partits del Bàsquet Manresa, una trajectòria que li va permetre explicar no pocs èxits inesperats. Ningú traslladava l’ambient del Congost, el vell i l’actual, com ell. Les seves retransmissions es van convertir en una litúrgia més del cap de setmana, fins i tot per a les persones que no seguien l’esport de la cistella de manera específica. El Xano, que va saber incorporar el so del pavelló com si d’un comentarista més es tractés, es va convertir en un membre més de la família de molts manresans. Diferents generacions van aprendre a estimar l’esport manresà gràcies a les seves retransmissions, sempre carregades de sentiment i passió, però també de professionalitat i objectivitat.

Tot i que el seu estat de salut feia temps que no convidava a l’optimisme, la notícia de la seva mort va ser molt dura per a un col·lectiu que hem crescut admirant la seva passió pel bàsquet. Xavier Prunés, redactor del Regió 7, i Carles Jódar, el locutor que el va substituir a les retransmissions de ràdio, són els dos periodistes que millor han descrit la seva pèrdua. “Entranyable i imprevisible, irònic i sorneguer, era talent pur en molts aspectes de la seva vida”, diu el primer. “La pena és tan profunda que encara no em flueixen les paraules. El seu llegat per a mi sempre ha sigut una responsabilitat”, afegeix el segon.