Xammar, Valls i la burgesia catalana

Convé llegir Eugeni Xammar, sobretot aquests dies de tanta confusió, i d’aparent cul-de-sac. Les seves cartes, publicades ara per Quaderns Crema a cura del professor Xavier Pla, són una de les lectures imprescindibles de l’estiu. L’epistolari, acompanyat d’un magnífic estudi introductori del Dr. Pla, ajuda a situar la qüestió catalana en la justa mesura. Ni ara tot està perdut, ni ho va estar aleshores, durant els anys dificilíssims en què Xammar va anar pel món, explicant-lo, sobrevivint-lo. I tanmateix, ni aleshores, ni tampoc ara, no vam trobar, no trobem el punt. No trobem la manera de vèncer definitivament aquells que tenen com a objectiu, actiu o passiu, convertir la catalanitat en un fet subaltern, anecdòtic, folklòric, del passat.

En Xammar va ser un periodista pastat en el cosmopolitisme. Això no obstant, la seva manera de ser cosmopolita era viure la catalanitat amb plenitud, sense actituds impostades. De la mateixa manera que es fotia dels feligresos locals que situaven, posem, Eugeni d’Ors a l’olimp dels pensadors europeus del primer terç del segle XX, era capaç de reconèixer el paper que Xènius havia jugat en el desvetllament intel·lectual de tota una generació de catalans.

Xammar va treballar per a institucions internacionals, era poliglot, i era profundament liberal, catalanista i republicà. Potser per això, entre altres causes, van fer passar Xammar de moda tan de pressa: per aquesta barreja que a alguns mal informats encara els sembla improbable, de catalanisme i de cosmopolitisme sense concessions. En un món nostre massa tocat per la confusió de la Gauche Divine i dels seus successors, d’una banda, i per la gente bien del país i els aspirants a esdevenir-ne, de l’altra (val a dir que Gauche Divine i gente bien acostumen a ser el mateix per més que els primers es disfressin d’una altra cosa), personatges com n’Eugeni Xammar feien, i fan, nosa. Com en Francesc Pujols, per cert, a qui encara hi ha força indocumentats amb títol universitari que no es prenen seriosament, senzillament perquè no l’han llegit o perquè, quan ho han mirat de fer, no l’han entès. Llegir l’epistolari d’en Xammar, doncs, apunta algunes respostes a les preguntes que tenim plantejades.

No fa gaire dies, en Manuel Valls, avui regidor a l’Ajuntament de Barcelona, declarava que trobava provinciana la burgesia del país. Hi va haver gent que es va escandalitzar, persones que, comprensiblement, van trobar insultants les paraules de l’edil, tan hàbilment arrencades, per cert, per en Salvador Sostres. Penso que en Manuel Valls té raó. La part (siguem precisos) de la burgesia catalana amb què ell es relaciona és profundament provinciana. Han convertit la renúncia a la catalanitat en una bandera. Des del provincianisme i la subordinació no és possible liderar res. La seva subordinació al món espanyol és total. És una burgesia que, de fet, no compta per a res. L’exposició continuada del senyor Valls a tan poca cosa l’ha fet esclatar, i ha acabat dient veritats a cops de puny. Fa poc vam saber que va ser aquesta part de la burgesia del país la que va pagar l’ ocurrència barcelonina al Sr. Valls. La mateixa burgesia a qui el regidor troba petita i indigna de Madrid o de París. En el cas Valls i els seus burgesos hi ha la imatge de la part del país que viu contenta sota la tutela espanyola: cornuts i pagar el beure. A aquesta burgesia Catalunya li queda petita, però el món li va gran.

Xammar va ser molt crític amb el somiatruitisme d’alguns polítics catalans, massa donats al cop de puny al pit. Defensava la necessitat de fer tocar de peus a terra el catalanisme radical, sense renunciar a res, ans al contrari, aspirant a la independència, desplegant els mitjans necessaris per assolir els objectius. Per fer-ho calia pensar en cada moment en l’interès suprem de Catalunya. Calien, i calen, una estratègia i una tàctica realitzables. Calia i cal aprendre dels errors i, sobretot, reconèixer-los sense escarafalls ni derrotismes. Calcular, jugar llarg per saber quan caldrà tancar la jugada amb dos moviments ràpids, potser arriscats, però pensats d’antuvi. Estic convençut que el país compta, avui, amb les persones que ho poden fer. Potser no les coneixem. Però hi són. En aquest moment tan emboirat, amb els nostres polítics a la presó; amb tanta divisió estúpida, mesquina, incomprensible per a la majoria dels sobiranistes de peu de carrer, cal tenir voluntat d’escoltar, de no caure en la trampa dels provincians, de jugar llarg, de ser fidels al somni, sense trair-lo a base de fer-lo impossible. El Nadal de 1939 en Xammar escrivia: “Fa fred, no es veu res. Però si teniu voluntat d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel”. Llegiu Xammar.