Entre la xafogor i el xàfec

Igual com l’estiu s’acaba fonent entre aiguats, la fi lògica i desitjada de la xafogor és el xàfec. Però xafogor i xàfec no estan units només per la causalitat, ni per tres fonemes inicials que en fan una suggestiva al·literació: els uneix sobretot una passió per la humitat que en el primer cas provoca la suor que ens angoixa i aixafa i en l’altre descarrega uns ruixats pirotècnics i euforitzants. L’estiu mediterrani és una pugna entre aquests dos meteors en què el segon, de manera inexorable, s’acaba imposant. Per a uns, netejant les fulles dels arbres, desembussant les clavegueres i restaurant un ambient respirable i endreçat; per a d’altres, destruint la il·lusió d’una vida simple i primitiva i forçant-nos a tornar a l’estrès civilitzat i a la rutina. En un estiu normal, els primers xàfecs ens enganxen a mig agost entre garlandes de festa major. Però enguany tot s’ha avançat i ja són aquí, per a consol dels que estàvem esperant amb certa desesperació una petita treva.

Alguna cosa providencial deuen tenir les tempestes postcaniculars que, quan arriben, diem: “Cau aigua per l’amor de Déu”. Ho pot explicar que, com que Déu ens estima, després de molts dies de calor i sequera, fa ploure a bots i barrals. Tant que sovint se li’n va la mà. Però el cert és, i ho revela l’obertura de la o en aquesta frase, que alguns més aviat diem “Cau aigua per la mort de Déu”, i tampoc seria un disbarat si tenim en compte com s’estén la foscor, a ple migdia, quan mor Jesús. En tot cas, els diccionaris deixen clar que invoquem l’amor diví igual que quan donem ordres: “Calla, per l’amor de Déu!”

També és cert que, de vegades, esperes un diluvi i acaben caient quatre gotes. Notes el xim-xim a la pell i la cosa queda aquí. “Això només és calor”, diuen els més vells. Per a la pluja menuda de noms no ens en falten: roina, brusquina, plugim, repix. Són paraules que connoten un caràcter fi i persistent. Ara, quan es tracta de ploure poc, l’estiu prefereix la gotellada, de gotes grosses i espaiades que xopen molt en poc temps. Però la pluja escassa que té un nom més bonic és la tamborinada, encara que no doni el que promet i sigui més tro i vent que no pas aigua. Li passa una mica com als gossos petaners, que com més borden més inofensius són, i en això qui sap si hi té alguna cosa a veure que no vingui del tambor sinó del tamborí.