La xacra més gran del nostre exèrcit

Jo em pensava que, després d'aquell vergonyós esperpent del 23-F, la "remor de sabres" havia desaparegut de la col·lecció de marxes militars. Però hi ha certes tradicions, com el masclisme, que es resisteixen a desaparèixer.

Després de dos dies de discursos parlamentaris que van acabar atorgant la confiança de la cambra per majoria absoluta al president en funcions Pedro Sánchez Pérez-Castejón, i quan el president es dirigia al Palau de la Zarzuela per prometre per la seva consciència i honor, davant sa majestat el rei, complir fidelment les obligacions del càrrec de president del govern i guardar i fer guardar la Constitució, com a norma fonamental de l'Estat, em va arribar la notícia que a les files castrenses hi havia cert rebombori.

Tot i el to graciós de la incitació d'uns militars jubilats als seus companys en actiu per perpetrar un cop d'estat, a mi aquests temes em preocupen seriosament. Amb les armes no s'ha de jugar. Per això em permetré fer algunes consideracions.

No sé quina influència hauran tingut en aquests militars, que van jurar complir i fer complir la Constitució, les manifestacions contra la llei d'amnistia dels membres d'altres estaments que, juntament amb l'exèrcit, constituïen durant el franquisme els autèntics pilars de l'Estat: la Conferència Episcopal, la primera a pronunciar-se tot i que l'Església segueixi predicant el perdó, i aquests jutges que aquests dies es manifestaven carregats de punyetes davant les Audiències de diverses capitals andaluses i de la ciutat de Salamanca. A mi l'espectacle em va semblar vergonyós, perquè tenia entès que els jutges es manifestaven a través d'interlocutòries i sentències.

Si els representants d'una religió que predica el perdó, no l'ull per ull, es manifestaven contra una llei que oblida i no castiga certes responsabilitats penals, i si els jutges ho feien davant les seves Audiències, sabent que hi ha un Tribunal Constitucional encarregat de vetllar per la constitucionalitat de les lleis, no resulta tan sorprenent que uns militars que porten el franquisme encara inoculat als seus gens recorrin a un procediment tradicional espanyol: el pronunciamiento, la nostra aportació, juntament amb la paraula guerrilla al lèxic castrense internacional. Tot i que en aquest cas el que es demanava era un autèntic cop d'estat.

Tot i que la influència més gran, sens dubte, és la derivada de les paraules grosses que sentim aquests dies a la dreta política no només en tertúlies radiofòniques, sinó al mateix Parlament, que és la base de l'argumentari colpista. Anomenar dictadura a un règim democràtic; qualificar de dictador (i omplir d'improperis tavernaris) el cap del govern i de cop d'estat una elecció impecablement democràtica, i incitar les masses franquistes i nacionalcatòliques, entre rosaris i càntics del Cara al sol, que es manifestaven davant la seu d'un partit polític, a entrar-hi a sac, demanant a la policia que no obeís els seus caps, té aquestes conseqüències.

A molts de la meva generació, tant l'expressió cop d'estat com aquesta crida d'alguns militars retirats als seus companys en actiu a perpetrar-lo, ens enerva, perquè ens fa retrocedir a èpoques passades en què el nostre país, més que un estat europeu, era una dictadura de la pitjor espècie, amb trets de república bananera.

Recordo que a la segona assemblea de la Unió Militar Democràtica (UMD), el 1974, tot i que tots estàvem molt influenciats per l'ètica i estètica del 25 d'Abril, a cap de nosaltres se'ns va acudir pensar en un cop militar. I recordo les paraules del meu bon amic Jesús Martín Consuegra, coronel d'infanteria i llicenciat en psicologia, en un dels debats: els cops d'estat són la gran xacra del nostre exèrcit. Ni tan sols per aconseguir la democràcia seria lícit recorre-hi. El que vam decidir finalment va ser sotmetre a debat una proposta a la qual tots donarien suport: "El que hem de fer és mullar la pólvora d'aquest exèrcit blau perquè triomfi la democràcia".

També recordo que a cap de nosaltres se'ns va acudir pressionar de cap manera quan per coaccions militars vam ser exclosos de l'amnistia del 1977, tot i que allò signifiqués una dècada d'expulsió de les forces armades que vam aguantar com vam poder. I no ho vam fer perquè vam entendre la negativa de Gutiérrez Mellado. Com ell mateix dia diria anys després: "La UMD era llavors encara un pretext per als que estaven disposats a actuar contra la democràcia".

No sé quin recorregut jurídic tindrà aquesta incitació al cop d'estat. Potser cap, perquè tots els que el subscriuen estan ja jubilats, tot i que incitar a cometre un delicte crec que és delictiu. En qualsevol cas, si el que els mou és, com solen dir, el patriotisme, sorprèn enormement que no se'ls hagi unit cap militar en actiu, algun militar amb autoritat que subscrigui el seu manifest.

Com que ja tinc certa edat (l'any que ve faré 90 anys) recordo molts aldarulls militars que la premsa batejaria com "remor de sabres", però he de dir que fins i tot en el franquisme les coses es feien amb certs gestos de valor. Al consell de guerra de Burgos (1970), contra diversos membres d'ETA, nombrosos militars, tots en actiu, van firmar amb els seus noms i cognoms el que s'anomenaria El manifest dels 100, en què exigien al govern, és a dir, al dictador, que els processats complissin íntegrament les seves condemnes. Tot i el manifest, Franco, amb bon sentit en aquesta ocasió, va decidir condonar les penes de mort.

A l'exèrcit, el valor no és una cosa que hagi de suposar-se als militars de carrera, sinó una cosa inherent a la professió. Potser per això m'encanten pel·lícules de l'estil Les quatre plomes, i sobretot la gosadia arrogant de certs genets solitaris que salpebren la nostra història militar. En citaré només dos.

Quan el general Primo de Rivera va protagonitzar el cop d'estat del 1923 i va declarar que es feia càrrec del poder amb el suport de tot l'exèrcit, un singular capità, injustament oblidat, li va enviar el següent telegrama: "Quan torni a dir que s'ha fet càrrec del poder amb el suport de tot l'exèrcit, faci el favor de dir «amb el suport de tot l'exèrcit excepte del capità Martínez Aragón i Carrión»”. Per descomptat, va ser processat, però la condemna del tribunal, tot i les pressions del dictador, va ser irrisòria, allò era una dictablanda, i el capità va seguir amb la seva vida militar.

El segon va tenir com a protagonista un comandant de l'estat major, que formava part de la UMD, José Ramón Monge Ugarte. En una carta al director (1980) deia el següent:

"Senyor director. Modestament i escaridament vull dir, amb el meu nom i cognoms, amb la meva feina i destí, que els militars anònims que a l'Abc de dissabte passat, dia 30, van sentenciar els components de la desapareguda UMD amb un NO a la seva reincorporació a l'exèrcit, no van comptar en emetre les seves opinions ni amb mi ni amb molts dels meus companys i amics. L'exèrcit ha de complir el que el Parlament –i el poble sobirà– digui, perquè ha d'obeir i complementar l'ordenament constitucional, i no interpretar-lo". Li costaria l'ascens a general, tot i que pels membres de l'UMD segueix portant el faixí.

Tant de bo que aquest incident graciós s'aprofiti per desterrar d'una vegada per totes la "remor de sabres", l'amenaça més gran de la democràcia.