Diu Woody Allen que si no hagués tingut la sort de ser graciós hauria acabat conduint un taxi, com el seu pare.
Potser al principi, graciós sí que era la millor paraula per definir-lo, sent com era un protagonista poca cosa –comparat amb el que s’estilava–, quequejant, carregat de complexos, motxilles familiars i manies diverses. Però estava dotat amb un talent enlluernador per a l’automenyspreu: “Jo també tinc pensaments negatius; pensin que durant molts anys em veia a mi mateix com un tipus baixet i poc agraciat”.
Va començar explicant acudits que feien gràcia, però després de 50 pel·lícules es pot afirmar que els seus arguments fan alguna cosa més que gràcia: ja fa més de 50 anys que milions d’espectadors de tot el món entren al cinema entregats, sentint-se intel·ligents pel sol fet d’haver comprat l’entrada, i que en surten pensant-se que són més aguts, subtils i perspicaços, i havent rigut a cor què vols. És evident que aquesta màgia va molt més enllà de les atribucions d’un simple graciós.
Woody Allen va descobrir el potencial del seu talent a través de la gràcia que feien ell i els seus acudits, primer, i els seus guions i interpretacions, després. I com es diu en aquests casos, la resta és història, del cinema, concretament.
Si mirem al nostre voltant, gairebé tothom té a la colla una mena de Woody Allen, algú que no entrava per la vista, però que entrava per l’orella i el cervell, probablement per allò que quan una porta es tanca, la natura s’espavila per desenvolupar unes altres capacitats per seduir. És un mètode més lent, però que acaba sent molt eficaç, perquè a tots ens agrada que ens facin riure.
