“L’extrema dreta representa la reacció contra una esquerra woke que potser ha anat massa lluny”. Aquest lloc comú normalment no s’utilitza per introduir un debat sobre l’esquerra i els reptes que afronta, com ara el de reconciliar la defensa de les identitats individuals i la universalitat, o com el debat al voltant de la importació acrítica de conceptes provinents d’un postmodernisme anglosaxó que no sempre copsen la complexitat de la nostra societat. Ans al contrari, quan un sent aquesta reflexió, el que vindrà després és una caricatura feta pel broc gros de l’esquerra contemporània que consolida una potent idea instrumental en l’ascens de l’extrema dreta: l’existència d’una suposada hegemonia cultural (el que l’extrema dreta en diu marxisme cultural) d’una esquerra condescendent i autoritària que imposa al ciutadà mitjà una nova moralitat antinatura a través del sedàs de la correcció política. Més enllà dels youtubers i influencers, hi ha una sèrie d’opinadors als mitjans tradicionals, disfressats d’enfants terribles encara que sovint passin de la seixantena i tinguin les vides resoltes des de fa anys, que es queixen que la llibertat és amenaçada pel wokisme. És habitual que els mateixos que fan escarni dels “ofendiditos woke” vegin una ofensa insofrible en el fet que una feminista els esmeni la plana o que algú els suggereixi alguna fórmula de “neollengua inclusiva”, pretenent convertir, sovint en pro d’un narcisisme exasperant, les seves petiteses quotidianes en la prova definitiva que hi ha raons legítimes per rebel·lar-se contra un suposat jou woke i bonista que atempta contra la seva llibertat.
Una equidistància tramposa que afirma viure a mig camí entre el bonisme woke i el cretinisme dolentista de Trump, quan en realitat la seva descripció de l'esquerra és un cas de la fal·làcia de l'home de palla (un adversari convenientment desfigurat perquè sigui més fàcil de combatre) que en el millor dels casos serveix per ridiculitzar-la i en el pitjor per legitimar i assumir com a propis alguns postulats de l’extrema dreta.
A diferència del suposat perill eteri del bonisme woke, el perill del dolentisme reaccionari és avui absolutament pornogràfic i té conseqüències palmàries. Líders septuagenaris (Trump, Netanyahu, Putin, Xi, Erdogan) molt mascles, alguns orgullosament misògins, homòfobs i assetjadors, perpetren neteges ètniques, violen els drets de les minories i dels immigrants a plena llum del dia, destrueixen l’estat del benestar, neguen el canvi climàtic, tanquen alcaldes opositors a la presó i es reparteixen el món passant per sobre de pobles sobirans, instaurant un nou imperialisme decimonònic d’oligarques i autòcrates en el marc incomparable d’una monarquia fonamentalista saudita que talla a trossets els periodistes dissidents. A un altre nivell, però igualment tòxic, tenim personatges com Mazón, que menteixen compulsivament per tapar negligències flagrants i pacten amb l’extrema dreta per mantenir el cul a la cadira amb 225 morts al fang, o exministres que amb tota la patxorra menteixen en seu parlamentària conscients que són intocables. Però llegint algunes de les esmentades plomes, sembla que tot això és culpa d’Irene Montero, "que va anar massa lluny amb la llei del només sí és sí", i més ara, després que el TSJC hagi absolt Dani Alves esmenant la plana a l’Audiència Provincial de Barcelona.
Aquesta equidistància davant de tanta maldat reactiva enforteix un antihumanisme que no només passa per sobre d’un suposat moralisme intervencionista d’esquerres, sinó que destrueix valors liberals fonamentals que, en principi, conservadors i centristes haurien de sentir com a propis. L’equidistància, precisament, reflecteix la renúncia d’una bona part de conservadors i centristes a comprometre's amb aquests valors. Una renúncia que ja es va fer visible fa uns anys, quan en nom de la contenció del deute es destruïren els drets socials de milions d’europeus i es normalitzaren la desigualtat i la pobresa més lacerants, i que l’extrema dreta aprofità per créixer. Avui, però, demanen endeutar-se per rearmar Europa.
Podem criticar i ridiculitzar l’esquerra guai, però el problema de veritat no és un wokisme presumptament hegemònic, sinó l’absència, com ho va ser durant el període d'entreguerres, d’un humanisme conservador democràtic activament antifeixista. L’equidistància no és altra cosa que la covardia i el cinisme amb què es vesteix la irresponsabilitat històrica.
