Fa anys que segueixo el bronzejat de llonganisses en un bar. Sota unes brases dimoniets. El cambrer amb termòmetre als ulls la posa al plat. El comensal ataca la serp de carn: “Ecsss... No té gust de salsitxa”. L’abandonen com gos salsitxa comprat per borratxera nadalenca. El cambrer repeteix: “Més natural que aquesta llonganissa no la trobaran”. De granja de porc de la vora. Feta a l’obrador de més a la vora, però, “la gent ja només té el gust de la de compra i si li posen una llonganissa de veritat ja no sap ni lo que és”. La natural és la del súper, o la botiga cuqui-eco-ko. Posa: “Llonganissa 1000% natural. De porc finit amb pedagogia pacífica. O de porc que no acaba de ser porc. O no hem matat el porc i hem matat un bròquil”, però és igual, oi?
Aquí el ganivet de matança: natura i artifici. Esquartera la bèstia Ferran Sáez al seu darrer llibre: La fi del progressisme il·lustrat. Segle I de la confusió. Tantes coses: gènere, raça, vellesa, bombetes inclusives, pessebres no pessebres, pistatxos assilvestrats... Sáez, estri en mà, es planteja que si abans el progressisme il·lustrat (esquerra) alçava la idea d’igualtat com a tot ara hissa la de diferència com a total. Jo diria que és el pas al progressisme enllustrat. D’aquí plora, amb concert d’esgüells, la criatura. Llegeixin mestre sanador Sáez. Ferums d’una societat decadent esperant a l’escorxador. Ja entro amb catana: aquí som l’avantguarda de la carnisseria. Passin i comprin.
“Sempre recordaré una de les visions de la Barcelona de començos de la guerra: a capitania general, que després de rendit el general Goded a la Guàrdia Civil fou ocupada pels «milicians» dels partits, havien hissat tot de banderes; n’hi havia de negres, de vermelles i negres, de verdes i vermelles, de totes vermelles amb la falç i el martell i de totes vermelles sense, de republicanes unitàries, de republicanes federals; entre tantíssimes banderes de partits, com una més, una de tantes, hi havia la catalana. ¿Com pot caure un poble en una aberració semblant?” Escriu l’escriptor Joan Sales el 1937. Comprem, ens dessagnem.
Catalunya deu ser l’empresa més gran del planeta que ofereix gratuïtament i a tota cartera salvar qualsevol causa-cosa menys salvar-se a ella mateixa. El nosaltres no se salva. S’ha de salvar la foca bòrnia, coixa del quadrant nord-est de Nuuk, però res de Catalunya. I així tot. Ens hem venut a les sectes que diuen que tothom necessita tal cosa i només la necessiten per a ells. Diuen que volen salvar el món i només es volen salvar a ells mateixos. Ja ho va veure Sales-Orwell el 1936: la dictadura dels microcolors de sang matant en nom de tots. Es confon el fum amb el rostit. I el fum de foguera cremant bruixes amb el fum de brasa de llonganissa. El bosc i els arbres.
El bosc és a Endor. Allà hi viuen els ewoks. Una mena d’ossets mida XXSS. Primitius, peluts, eixerits, però no els hi toquis els pebrots que et poden pelar. Això és Star Wars: pel·lis. Potser tot aquest progressisme enllustrat, monarques de lo políticament correcte, de l’artifici venut com a natural, de disfressa reial-real de pensament woke (suposadament just per a tots però només just per a uns), pretenia passar de woke a ewok: instaurar la dictadura de la ficció al planeta piruleta.
