Windsor i Gavà
Hi ha privilegis i privilegis. Quan un hi pensa, les monarquies venen immediatament al cap. Gaudeixen de molts privilegis, molts dels quals no es discuteixen en el seu propi país, per poc arrelada que sigui la seva legitimitat. Un paradigma de combinació de molts privilegis i molta legitimitat és la Corona britànica. Disposa de palaus esplèndids que li permeten estar confortablement aïllada de la curiositat d’aquells –tantíssims– que volen saber-ho tot sobre els seus membres. Però ben segur que s’estalvien molèsties que els ciutadans normals voldrien no tenir. Un exemple que em ve al cap aquests dies, quan es torna a parlar del nostre serpent d’estiu –l’ampliació de l’aeroport de Barcelona–, és el del soroll que fan els avions quan s’enlairen de l’aeroport del Prat i la resistència dels veïns de Gavà –Gavà Mar– i de Castelldefels que els ha permès guanyar recursos contra Aena i obtenir la inutilització parcial de la famosa pista llarga de l’aeroport. Sí, aquella que permetria que s’enlairessin molts més vols intercontinentals des de l’aeroport de Barcelona, tan necessaris per fomentar el creixement de l’economia catalana, però d'on no es poden enlairar per la por d’Aena de rebre querelles personals amb què els amenacen els nostres veïns per l’impacte acústic.
Sobre aquest fet penso sempre en la meva experiència a Washington DF, quan vaig poder gaudir d’un curs acadèmic a la Universitat de Georgetown. Per trobar un apartament em vaig deixar guiar per l’experiència de dos col·legues diferents que havien estat poc abans a Washington. Cada un pel seu compte em va recomanar el mateix bloc d’apartaments, ben situat respecte al centre de Washington i encara més ben situat respecte al campus de la Universitat de Georgetown. Vaig visitar el bloc i vaig agafar al vol la primera oportunitat que vaig tenir per llogar-ne un: la localització, les comoditats i el cost eren ideals. Quan hi vaig poder començar a viure vaig descobrir un “vici ocult” molt sorollós: estaven en la via d’enlairament de l’Aeroport Nacional de Washington. El soroll era eixordador i aquell mateix dia vaig trucar als meus amics per queixar-me del seu consell. Tots dos em van respondre de la mateixa manera: “Soroll? Quin soroll?” Els vaig recordar els avions que passaven per sobre dels apartaments i tots dos em van venir a dir el mateix: “Ah, sí! En tres dies ni te n’adonaràs. Te n’oblidaràs completament i ni et molestaran”. Va ser exactament així.
Potser és el mateix que els passa als membres de la Casa de Windsor, ocupants habituals del castell de Windsor, la joia de la Corona i un dels monuments-castells-palaus més visitats de tot el Regne Unit i residència habitual de la família reial britànica –la quinta essència dels privilegis–. Per damunt del castell de Windsor passen cada minut i mig avions que s’enlairen amb un soroll estrepitós. Alguns són de mida mitjana i d’enlairament ràpid, però dominen els enormes, destinats a vols intercontinentals, amb un enlairament més progressiu i un soroll eixordador. S’esdevé que Windsor és veí –stricto sensu: finques adjacents!– de l’aeroport de Heathrow.
Què va ser abans? La família reial britànica vivint al castell de Windsor o l’aeroport de Heathrow? No cal ni recordar qui va ser primer. O sigui, tota la influència de la casa de Windsor, testimoni de l’ascens de l’aviació, no ha evitat que el seu habitatge més preuat fos al camí per on s’enlaira una part notable del moviment aeri d’un dels aeroports més grans del món i el principal del Regne Unit.
Aquests dos casos no són els únics. Els aeroports europeus solen ser molt urbans. Van néixer fora de les ciutats i a poc a poc el creixement urbà els ha anat rodejant. Això ha fet que no poguessin créixer prou i han hagut de duplicar-se o desplaçar-se cap a àrees més llunyanes. Milà, per exemple, té un aeroport engolit per la ciutat i un altre que està a més de quaranta quilòmetres. Però l’aeroport urbà no ha desaparegut. El mateix passa en moltes altres grans ciutats i en molts altres grans aeroports, a Europa i arreu del món.
Barcelona ha gaudit d’un aeroport que es va fer a prou distància de la ciutat per no ser engolit ràpidament per la ciutat. Les condicions d’entorn ambiental i municipal han permès que subsistís un segle amb una baixa afectació acústica als veïns. De fet, és un dels aeroports europeus amb menys afectació acústica perquè el nombre de veïns en el seu entorn immediat és més petit de l’habitual en el món aeroportuari.
No em puc creure que no es pugui resoldre l’actual inutilització de la pista llarga de l’aeroport de Barcelona per l’oposició del veïnat. Segur que hi ha d’haver la manera d’arribar a una solució. Si la riquíssima i influent monarquia britànica ha consentit estar sota el corredor d’enlairament de Heathrow, segur que els veïns de l’aeroport del Prat poden tolerar solucions acústiques més flexibles que permetin una utilització de la pista llarga compatible amb el desplegament de les capacitats de l’aeroport.
