Willy Meyer i les ‘sicav’
Estem envoltats de falses veritats, que només ho són de manera aparent o a mitges. Però, pel fet de repetir-les una vegada i una altra, acaben sent àmpliament acceptades, amb poca o nul·la controvèrsia.
Hi ha molts exemples del que acabo de dir. En aquest article em voldria referir a un d’ells, concretament, al tema de les sicav. Hi ha un estat d’opinió general a Catalunya i a Espanya que considera que aquests vehicles d’inversió gaudeixen d’un “règim fiscal privilegiat, fet a mida per als rics, per aconseguir que gairebé no paguin impostos”. El tipus de gravamen que paguen les sicav pels seus beneficis és només d’un 1%. Si això ho lliguem al fet que cal tenir un mínim de 2,4 milions d’euros per constituir-ne una, ja tenim servida la conclusió que, entre cometes, acabo d’exposar.
Però hi ha una cosa que falla: si jo tinc 1.000 euros i decideixo invertir-los en un fons d’inversió, resulta que els beneficis que vagi obtenint dins del fons tributaran a l’1%. Si venc les meves participacions i reinverteixo en un altre fons, no pagaré res en aquest moment. I els beneficis que obtingui en aquest nou fons seguiran tributant un 1%. Només pagaré IRPF quan retiri finalment els beneficis per deixar-los en el compte corrent o per gastar-me’ls. El règim al qual puc accedir amb els meus 1.000 euros resulta que és el mateix, més o menys, que el de les sicav.
Sorprenent, oi? Amb 1.000 euros estalviats puc gaudir de la mateixa tributació a l’1% que tenen les sicav.
Aleshores, ¿per què s’imposa aquest estat d’opinió que considera que això de pagar un 1% només és cosa de rics? Doncs perquè hi ha una sèrie de fets que ajuden a crear aquesta sensació general. Fets que, ara sí, són reals i indiscutibles. Són tres: a Espanya el frau fiscal és escandalosament elevat; existeixen lobis de gent poderosa que aconsegueixen canviar lleis perquè els afavoreixin, i, per acabar, també és cert que en molts casos hi ha un abús en la utilització de les sicav. El conjunt d’aquestes tres veritats fa versemblant la falsa afirmació que la tributació a l’1% sigui d’aplicació únicament i exclusivament pels “rics”.
Aquest tipus de l’1% l’apliquen, amb caràcter general, els vehicles regulats d’inversió col·lectiva, ja siguin fons o societats. El problema amb les sicav es produeix quan no són vehicles d’inversió col·lectiva, sinó que estan controlats només per una persona o una família. És a dir, quan el mínim de 100 inversors només es compleix de manera aparent o fictícia. Aquesta situació d’abús sí que és mereixedora de crítica i reconducció. Però el règim fiscal no és per se fraudulent o discriminador. Com acabem de veure, està a l’abast de qualsevol petit estalviador. Moltes persones en gaudeixen, segurament sense ser-ne conscients.
No escric aquest article per defensar les sicav, de fet, n’acabo de criticar la utilització abusiva. El que sí que vull fer, però, és posar de manifest el nivell de desenfocament que de vegades patim en debats que són molt importants per a tots nosaltres. Per exemple, en relació al frau fiscal. L’últim informe de l’Eurostat sobre la pressió fiscal a la UE segueix oferint resultats greus: amb uns tipus de gravamen situats entre els més alts d’Europa, especialment pel que fa a l’IRPF, la recaptació total en relació al PIB està 8 punts per sota de la mitjana de la zona euro. Fins i tot estats com Grècia, Malta i Xipre sembla que recapten d’una manera més eficient. I Espanya va rebre l’any passat una Country Specific Recomendation de la Comissió Europea en què li cridava l’atenció sobre la necessitat de millorar la lluita contra el frau fiscal.
Però, mentre tot això passa, i el govern espanyol segueix sense presentar un pla de reforma per millorar aquesta situació, ens entretenim parlant del “règim fiscal privilegiat de les sicav, fet a mida dels rics”.
Arribats a aquest punt de l’article, no els sorprendrà que m’hagi cridat l’atenció la dimissió del senyor Willy Meyer pel fet de tenir el seu fons de pensions, com a parlamentari europeu, en una sicav a Luxemburg. Ha dimitit per coherència amb la posició del seu partit de ser crític amb el règim de les sicav. Una coherència que aplaudeixo sense ironia. Però la situació és ben absurda. Pel que sembla, la sicav en qüestió és un vehicle públic (564 partícips) i, per tant, no gaudeix de cap privilegi fiscal. Si el senyor Meyer ha declarat la seva participació on pertoqui, no hi haurà hagut cap mena de privilegi o d’incompliment. Però el que li dóna el toc surrealista final a tot aquest tema és que hagi plegat pel suposat règim fiscal privilegiat de la sicav, quan resulta que a Espanya els fons de pensions tributen al tipus del 0% en l’impost de societats...
