Will Smith i un senyor brut

Sí, d’acord, no es poden posar límits a l’humor. Però, sí, d’acord, també: abans, si no agradaves fent humor, et tiraven tomàquets. Vull dir: ¿si acceptes els aplaudiments, que són una mostra del que sent el públic, hauries d’acceptar els tomàquets, que és una mostra del que sent el públic?

L’alopècia en les dones, com que no és general, de la mateixa manera que no ho és l’hirsutisme, jo diria que provoca molt de dolor. Vull dir amb això que no és el mateix fer broma sobre l’alopècia d’una actriu que sobre el vestit que porta o la seva manera de treballar.

Primer de tot, entenem que la “dona” de Will Smith, com que és actriu com ell, i era la cerimònia, ha d’estar disposada a rebre burles lletges. Sobre el seu físic malalt també. Jo no puc acceptar això. Em sembla que ella, com la filla, sogra, mare, amiga, del nominat, no havia de ser blanc de les bromes cruels que (figura) es mereixia ell.

Tots els que ens deixem retratar (frase de Màrius Serra) hem d’estar disposats a deixar-nos pintar bigotis. Jo, com tothom que es deixa retratar, tinc, com tothom, un home gros i no massa net, etern futur escriptor, sens dubte llépol erroni i sicari erroni, que em vol mal a tuiter, com és natural i comprensible i lògic i fins i tot bo. Però una burla sempre és més alta si es refereix al que fas, no al que ets. Millor criticar una pel·li que un cul, no?

Es pot fer broma de tot, de la malaltia també, del dolor també, de la mort també. Ningú ens ha de frenar mai. Però potser diem això si pensem en una broma genèrica (els malalts de càncer, els ucraïnesos, els difunts...). Si, en canvi, pensem en una broma concreta (sobre la cantant Luz Casal, sobre una vídua ucraïnesa, sobre el cantant Jarabe de Palo...) ens sembla massa pervers. Si algú hagués fet una broma a la cerimònia del Ramon Llull sobre la meva filla, home, sogra, cunyat, germà, sobre els que estimo, també li hauria volgut trencar la cara. Trobo, per resumir, que l’humor ha de fer riure, i que si fa plorar, no serveix.