Sociologia del mastegot

Will Smith i Chris Rock són dos artistes afroamericans molt coneguts al seu país. Les seves respectives carreres havien convergit en diverses ocasions: es coneixen des de començaments de la dècada del 1990. Estem parlant, doncs, de dues persones populars i respectades amb una bona posició econòmica. Un detall important en relació a aquest assumpte, com veurem ara: són dos homes forts i d'estatura similar. Suposo que ja coneixen la història del mastegot de la cerimònia d'entrega dels Oscars, així que no la repetiré aquí (si no és el cas, vagin un moment a Can Google). Chris Rock ha afirmat que no presentarà cap denúncia. Tenint en compte, però, el caràcter delirant de les indemnitzacions que es demanen als Estats Units per assumptes inversemblants, tot dependrà de les temptacions proposades per la legió d'advocats que el deuen estar trucant des de dilluns a la nit. Ja ho veurem, doncs. En el món anglosaxó tot té sovint un puntet de teiatru, i en el cas del món judicial, un puntet i mig. 

El cas Smith / Rock convida a deixar de banda la banalitat de la querelle que va motivar l'esmentat carxot i anar una mica més enllà dels fets concrets. Provem d'imaginar les principals possibilitats. Suposem, per exemple, que Chris Rock fos un blanc protestant i anglosaxó, un WASP que hagués pronunciat les mateixes paraules que l'actor còmic agredit. És molt i molt probable que llavors el clatellot de Smith fos interpretat per molts afroamericans com una resposta woke, reivindicativa. Val a dir que un Chris Rock blanc mai hauria gosat, en les actuals circumstàncies, fer aquella brometa: s'hi jugava la carrera. En una situació així, la cancel culture –la delació anònima organitzada– hauria estat implacable. En cas que Chris Rock hagués estat una dona, tant hi fa si blanca o negra, la bufetada tampoc no s'hauria produït, òbviament. En el cas concret de la legislació espanyola, el mateix mastegot derivat de les mateixes paraules suposadament ofensives tindria conseqüències legals molt diferents en funció de si Chris Rock fos un home o una dona. En cas de tractar-se d'un home gai o d'una dona lesbiana, la cosa adquiriria unes coloracions encara més pujades de to: l'assumpte potser es llegiria d'una altra manera. Les coses també canviarien, però no tant, si Chris Rock hagués estat molt més jove o molt més vell que Will Smith. També si es tractés d'una persona amb alguna altra característica distintiva socialment connotada. Finalment, i per no avorrir el lector amb tota la casuística, el cas hauria adquirit un to absolutament diferent si entre agressor i agredit hi hagués una gran distància social. Imaginem, per exemple, un pobre cambrer –sigui blanc o negre– que fa la mateixa brometa idiota que Chris Rock i rep el mateix cop de puny per part d'un actor ric i famós com Smith. Heus aquí un altre escenari, una fraseologia diferent, un relat prou vell i conegut que sempre commou el personal i on el poderós, per paradoxal que pugui sonar, sempre té les de perdre en un ecosistema mediàtico-judicial com el nord-americà. 

Fixem-nos, doncs, que la cosa no va de sortides de to que acaben en una agressió, sinó d'una radiografia perfecta de la gran farsa postmoderna. A començaments dels 2000, el psicòleg José Luis Pinillos afirmava que aquest nou teatret on transcorre ara la comèdia humana qüestiona l'existència de fets objectius, textualitza la realitat, practica un escepticisme tan radical com estèril, genera una proliferació inversemblant de metonímies, promou una pseudohermenèutica del signe i acaba negant sense remei la racionalitat científica. Es tracta d'un ecosistema on prosperen les espècies que s'adapten bé a l'ambigüitat calculada, l'individualisme gregari, la discrepància segura i l'emancipació pro domo sua. En aquest sentit, l'interessant del cas Smith / Rock són aquelles altres situacions possibles i alhora descartables a priori.  Però potser la clau de tot plegat rau en l'ús alegrement arbitrari d'allò que considerem estereotips i allò que en cap circumstància ubicaríem en aquesta esfera. Avui, la cada cop més preuada i alhora odiada testosterona serveix per culpar Will Smith de la seva agressivitat i per exculpar la nedadora trans Lia Thomas de les seves, des d'un punt de vista ètic, dubtoses victòries. L'única persona a qui he sentit parlar amb tota la franquesa del món d'aquest tema testicular –aquesta hormona es cou allí– és Paul B. Preciado, especialment quan encara era Beatriz Preciado. El mastegot de Will Smith, en definitiva, té més capes de significat del que sembla. Per què no gratar-ne la superfície?