Wikileaks i la guerra de drogues a Mèxic
The New York SyndicateL'escàndol de Wikileaks ha provocat un debat inacabable sobre si els cables diplomàtics confidencials s'haurien d'haver divulgat i si retraten bé o malament la diplomàcia americana. Només s'ha divulgat una part dels 250.000 cables de Wikileaks; però els cables referents a la guerra de les drogues de Mèxic són excepcionalment reveladors.
Fa dos anys el president Barack Obama, aparentment sense pensar-hi gaire, va prometre que donaria suport a la guerra contra les drogues començada per Felipe Calderón, president de Mèxic. Ara Obama afronta perills que a penes es discuteixen a Washington, excepte en els cables diplomàtics que vénen de Mèxic.
Tot i que dels gairebé 3.000 cables referents a Mèxic, només se n'han divulgat uns quants, els que sí que s'han donat a conèixer retraten d'una manera vívida la complexitat diabòlica de la guerra de les drogues, l'enorme diferència entre la importància que Washington i Ciutat de Mèxic donen a la guerra, i la inadequació dels recursos dels EUA per emprendre-la. Un bon lloc per començar és un cable del gener del 2010 escrit per John Feeley, subcap de la delegació del consolat americà de Ciudad Juárez, a Mèxic.
Després d'una visita a la frontera entre Mèxic i Guatemala, Feeley va escriure: "Actualment no hi ha cap país que treballi seriosament perquè les lleis (d'immigració, o de lluita contra les drogues o el tràfic d'armes) es compleixin. Hi ha gairebé tantes persones travessant la frontera il·legalment com legalment. [...] Les autoritats de frontera intentaven demostrar que creuar la frontera és segur, però les seves explicacions van posar de manifest unes greus mancances de procediments que n'obstaculitzen el control eficaç. [...] Tot i que les autoritats de frontera inspeccionen el 100% dels individus i dels cotxes que travessen el pont legalment, les dades reunides queden emmagatzemades en una base de dades local que no està connectada amb les bases de dades criminals federals o internacionals. [...] Els recursos limitats també fan minvar l'esforç: tot i que hi ha 30.000 agents de control de duanes i protecció de la frontera dels EUA als 3.100 quilòmetres de frontera entre Mèxic i els EUA, només 125 agents d'immigració mexicana supervisen els 928 quilòmetres de frontera amb Guatemala. Les autoritats d'immigració mexicana han confirmat en diverses ocasions que no disposen del personal ni dels recursos necessaris per distribuir els esforços de forma eficient al llarg de la frontera sud. [...] Una de les imatges més memorables del dia ha estat el flux constant de rais que transportaven persones i béns pel riu, a la vista dels supervisors legals de la frontera". Aquest informe ve d'un excel·lent funcionari americà que ha treballat molt de temps a Mèxic i a Colòmbia, i que està profundament (i, al meu parer, equivocadament) compromès amb la guerra de Calderón contra les drogues.
També val la pena destacar tres cables més. El gener del 2009, Leslie Basset, l'encarregat de negocis de l'ambaixada americana de Ciutat de Mèxic, va fer un relat astorador sobre la crueltat amb què actuaven les bandes de narcotraficants: "Més de 60 dels millors agents federals de Mèxic en qui confiàvem i amb qui col·laboràvem en investigacions delicades, amb qui compartíem informació confidencial i a qui moltes vegades entrenàvem i supervisàvem, van ser assassinats per les bandes de narcotraficants".
El novembre del 2009, Carlos Pascual, el nou ambaixador americà a Mèxic, va dedicar dos cables llargs a un dels problemes principals que afecten Mèxic i els EUA: "L'ús que es fa a Mèxic de la informació confidencial estratègica i tàctica moltes vegades és fragmentat i improvisat, i depèn molt de les accions dels EUA. Les agències de seguretat de Mèxic prefereixen retenir la informació que no pas permetre que una agència rival obtingui uns resultats millors". L'any passat, els oficials de la marina mexicana van matar Arturo Beltran Leyva, el famós cap d'una banda de narcotraficants. Però, diu Pascual, "el grup d'interagències dels EUA va facilitar informació al ministeri de Defensa de Mèxic, que es va negar a actuar ràpidament. Això va reflectir una aversió al risc que va costar a la institució una gran victòria en la lluita contra les drogues".
Pascual va aprovar la marina mexicana per haver actuat de forma diligent i per haver-hi enviat els oficials, però alhora va denunciar "una falta de confiança interna entre les institucions del govern mexicà". El ministeri de Defensa de Mèxic "té uns serveis secrets sòlids que creen paquets d'objectius contra els caps de les bandes. Normalment no comparteixen informació o anàlisis amb l'exèrcit de terra disposat a lluitar contra el tràfic de drogues, com a Ciudad Juárez. Aquests serveis comparteixen informació sobre les amenaces contra els components militars, però alhora veuen tot sovint que el crim organitzat penetra els comandaments militars locals".
Per a qui vulgui seguir la lluita de Mèxic contra les drogues, les proves de Wikileaks apunten cap a una conclusió: com que Calderón no pot fer de president i alhora controlar l'assumpte de les drogues, i com que no està disposat i és, lògicament, incapaç de portar la coordinació diària entre les agències de Mèxic, el buit serà omplert per algú. Cada cop més, aquest algú és l'ambaixada americana de Ciutat de Mèxic, que compta amb uns diplomàtics de primera categoria que intenten controlar més del que poden controlar.
Un avantatge de Wikileaks és que persones com Obama podran llegir els cables que els seus millors ambaixadors envien als seus superiors, que inevitablement els filtren i resumeixen. Si Obama va llegir els cables provinents de Mèxic, podria tenir dubtes sobre si és una bona idea entrar en una guerra de drogues que ell no va començar i que no podrà acabar.